ANIT VAIG SOMIAR QUE TORNAVA A ARENYS
per Mercè Piqueras.

Una novel.la de l'escriptora Daphne Du Maurier, i la pel.lícula que se'n va fer, començaven amb una frase que es va fer famosa: "Anit vaig somiar que tornava a Manderley". Doncs jo anit vaig somiar que tornava a Arenys.

Devia ser el febrer, com ara. I jo passejava pel jardí de can Piqueras, com durant molts anys ho havia fet cada dissabte d'hivern en arribar-hi: aturant-me a observar-hi els canvis que venien marcats pel pas del calendari. En el meu somni, les mimoses se'm plantaven altives al davant com a Joan Maragall --"Avui la mimosa altiva/ se m'ha plantat al davant/tota plena d'arracades/ i penjolls i fils daurats."--. El perfum d'aquelles arracades m'esgarrapava el nas fins a fer-me mal, i els seus penjolls em feien pessigolles. Els ametllers, més discrets, només gosaven acariciar-me amb el seu perfum; al voltant del tronc havien teixit una catifa amb els pètals de les seves flors. El llimoner tenia les branques inclinades pel pes dels seus fruits daurats; --¿recordes, mare, que al principi era un arbret escardelenc, amb un parell de branquillons que semblava que no poguessin resitir ni tan sols el pes de les pròpies fulles? qui ho havia de dir que esdevindria l'arbre més agraït del jardí, sempre amb algun fruit per oferir-nos--. Vaig passar la mà d'una llambregada per les fulles d'una branca. La seva dolça sentor va guarir-me les esgarrapades de la mimosa. El desmai començava a mostrar uns petits borrons d'on aviat sortirien les fulles novelles. Els narcissos i jacints plantats en el racó de sempre eren un esclat de color en aquell angle del jardí. La boirina feia que el sol perdès la seva arrogància i estengués suaument el seu mantell sobre una mar plàcida. Uns gavians feien xirinola mentre lliscaven per l'aire, empesos pels corrents, i l'eco dels seus esgarips era el cor que acompanyava el crit de la garsa. Més enllà, un puput em mostrava aspriu la seva cresta empolainada--mare, recordes aquell cop que va entrar-nos un puput dintre casa?; el pobre ocell, atemorit, tremolava en un racó del garatge-- .

En el meu somni, vaig entrar a la casa amb una certa basarda; tenia por que m'envaïssin els records --des que vas marxar, mare, no hi havia tornat--. Tot era igual que el darrer estiu passat allà. El cucut s'havia quedat sense esma amb el cap fora de la caseta, com si l'hagués tret buscant l'alè que li mancava. Els llibres, ara polsegosos, --mare, recordes quanta companyia van fer-te els darrers anys?-- omplien els prestatges de la sala. Del gerro blau, encara hi sobresortia l'esquelet d'unes flors eixutes, com les que ara, vés, el que són les modes, es poden comprar en les floristeries. L'aparell de televisió encara era allà. Era massa tronat perquè ningú de la família tingués interès a endur-se'l; ni tan sols se'l van endur el lladregots que va entrar a la casa en una ocasió. I davant l'aparell, la butaca reclinable. Em va costar molt trobar-la quan la vàrem comprar --mare, recordes, que la volies igual que la que tenies al pis de Barcelona?--. Em va semblar sentir-hi encara l'olor de locions i medicines, i de seguida vaig veure-hi la taca que la mercromina va deixar-hi aquell cop que l'infermera va trabucar-hi el pot per sobre.

Vaig atansar-me al rebedor, però no vaig gosar de pujar al pis de dalt; tenia por que les parets encara conservessin els gemecs que arribaven fins la meva cambra en les llargues nits d'insomni. Corrent com una obsessa, vaig fer cap al jardí que, vés per on, s'havia convertit en un jardí d'estiu. Les branques de les pomeres es vinclaven amb el pes del fruit. La figuera aviat estaria esplendorosa. La sentor del gessamí i de les roses omplia ara les meves narius. La merla que solia fer-nos fidel companyia semblava cridar-me encuriosida --què hi feia jo allà, després de tant de temps?--. Sentia el xapoteig d'uns infants en la piscina, però no podia distingir-hi ningú, tot i que l'atmosfera fos clara i transparent. El cel era d'un blau com només pot ser-ho el cel mediterrani, i un sol espaterrant m'impedia de mantenir els ulls oberts del tot. Aclucant-los, podia veure, a la mar, nombroses taquetes blanques que anaven incessants d'un costat a l'altre. Vaig seure una estona sota un pi --mare recordes les hores passades a l'ombra d'aquest pins, mentre veies la mainada jugar i banyar-se cada matí d'estiu?--.

Els records eren ara més dolços, però seguian fent-me mal. Vaig apretar a córrer cap a la carretera i, sense mirar enrere, vaig ficar-me en el cotxe. En un segons --el gran poder dels somnis!-- era ja a Barcelona.

Mercè Piqueras, 6 de febrer de 1998