El Primer Atac

La via normal planteja unes característiques molt més senzilles que la ruta que anàvem a fer, per la glacera de Polacos. Decidim avançar un xic el calendari per atacar el cim. Després de pensar com fer-ho optem per repartir-nos en dos grups per alleugerir l’ascensió.

El dia 27 de gener decidim sortir cap el camp 1, Nido de Condores a 5530 metres. El temps estava tèrbol, però tot i així les ganes apretaven.

Poc més de 10 minuts després de sortir el temps empitjora i ens plantegem tornar avall, però el grup format per en Quim, en Marc i l’Edu decideix continuar. Els altres tres: l’Alfons, en Josep M i l’Anna, tornen cap al base.

El temps ha canviat completament des que vàrem arribar. Els canvis climàtics sobtats ens sorprenen, les baixes pressions, el vent i la neu, malauradament, comencen a fer-se els nostres aliats. Uns dies abans, amb un sol fantàstic, no haguéssim cregut possible aquesta situació. Veure això ha estat la constatació del que ja ens havien explicat: l’Aconcagua és una caixa de sorpreses!

Els tres que seguim amunt, quan ens trobem a l’alçada del camp Canadá a 4877 metres, i degut al mal temps, decidim aturar-nos i fer nit. I és que quan el temps no acompanya una cosa tan senzilla com muntar una tenda pot convertir-se en tota una odissea. Aquí topem a la primera tempesta forta i passem una nit força moguda.

L’endemà el primer grup continuem amb la idea de pujar fins a Berlín, camp 2 a 5950 metres, però per aclimatació decidim fer nit a Nido de Condores, camp 1 a 5530 metres. El fort vent s’emporta la neu en un tancar i obrir d’ulls. Una de les peculiaritats d’aquesta muntanya és que les fortes ventades arrosseguen en un tres i no res la neu acumulada als pendents.

El vent amb la neu desencadena un fenomen que és conegut amb el nom de Viento Blanco. Malgrat tot aquest enrenou, el dia comença a millorar i arribem a Nido de Condores, amb sol.

Un guia amic nostre que puja del camp base ens dóna la notícia que l’endemà, 29 de gener, el grup que encara és al base es posarà en marxa. Ens trobem tots a Nido el mateix dia 29 a les cinc de la tarda i ens preparem per passar la nit.

L’endemà el primer grup, més descansat i amb el baròmetre favorable comença l’ascensió fins al camp 2, Berlín, 5950 metres. En aquest segon camp d’alçada hi ha tres refugis-bivac semidestruïts: Berlín, Plantamura i Libertad. En cas d’emergència algun d’ells es podria utilitzar. És la màxima alçada que hem assolit fins ara i és el primer cop que plantem una tenda tan amunt, de fet som a un sol dia de cim.

Mentre, el segon grup descansa tot el dia a Nido on pot gaudir d’un dia impressionantment bo.

El 31 de gener, el primer grup decideix intentar atacar cim, però als deu minuts d’haver sortit l’Eduard perd momentàniament la visió i com a mesura de precaució, davant d’una possible hipòxia, es torna al camp 2 i ajornem un dia l’atac a cim.

Mentrestant, el segon grup puja del camp 1 al 2 i ens reagrupem tots els components de l’expedició a Berlín. Quan acabem de muntar la tenda una noia ens avisa que una mica més amunt estan baixant un alpinista austríac amb edema cerebral. Necessiten ajuda per baixar-lo. De seguida ens vam organitzar i mentre uns el començaven a baixar, els altres intentaven demanar ajut per ràdio al grup de rescat. Ningú del camp 1 ens va ajudar i després de deixar-lo a la patrulla vam tornar a pujar al camp 2, Berlin, per descansar i l’endemà fer l’atac final.

Primer: el vent ens fa passar la nit del lloro.

Segon: el termòmetre a –14 graus dins la tenda.

Tercer: el baròmetre, en picat, avall.

Al matí traiem el cap i feia un vent esgarrifós, dues tendes havien volat i la gent ja estava plegant veles. La tempesta anava empitjorant per moments i molt a pesar nostre decidim abandonar. Ja és dia 1 de febrer. La baixada és dura però ràpida. Mai a la vida no hem viscut una tempesta igual. Comprovem l’efecte real del VIento Blanco, la força del vent és tanta que aixeca un núvol espès de neu que dificulta la visibilitat i el descens. A cops, les ràfegues són tan fortes que ens tiren per terra...

L’arribada al camp base està envoltada d’un caos general. El vent ha fet volar algunes tendes però per sort les nostres estan intactes. Totes les expedicions ens trobem a baix, a dalt no hi queda ningú.

Música