L'Anna Codina, des de Mendoza, ha escrit el relat de com ha estat l'expedició Ackon-cauak 97. És una crònica dels fets, dia a dia, pas a pas, que ens descobreix nombroses i complicades situacions que han hagut de patir els expedicionaris. Una autèntica aventura! El relat, escrit tot just baixar de la muntanya, transmet la força de la immediatesa.
El relat de l'expedició
Vàrem arribar el dia 20 a Plaza de Mulas i entre aclimatar-nos, muntar el campament i tota la pesca (uns dos dies) es va girar el temps. La primera ascensió a Nido de Cóndores (5365 m) va ser sense càrrega i només per veure com responiem a l'alcada, qüestió de bona aclimatació. Va anar més o menys bé perquè vàrem baixar de Nido que s'havia posat a nevar i ventar, mal temps.
Vàrem haver d'estar dos dies a baix per mal temps i el tercer dia, que encara hi havia
marron, vàrem pujar. En Quim, en Marc i l'Edu, més aventurers, van tirar cap
amunt enmig del mal temps però només van poder arribar al camp Canada (5000 m).
Varen fer nit allà. L'endema el dia es va arreglar, encara que amb fort vent i
ells tres van pujar fins a Nido de Condores on es van instal.lar tan comodament
com van poguer esperant la resta del grup (Alfons, Pruneta i Anna).
El Primer Intent
Els de baix vàrem pujar, el dia establert fins a Nido de Condores on ens vam trobar la resta
del grup (que per cert es veien d'una hora lluny amb aquells anoraks tan
vermells). Un cop alla tots vàrem fer nit i l'endema els que ja havien descansat
(Quim, Marc, Edu) van tirar cap al segon camp, Berlín (5950 m). La resta ens vam
quedar un dia més a Cóndores per descansar.
L'endemà (1/2/97) a les 7 h 30 del matí en Quim, Marc i Edu van provar d'atacar
el cim però l'Edu no es va trobar bé i a l'alcada de 6000 m van tornar a baixar
cap al camp Berlín. En Quim i en Marc van baixar a avisar la resta del grup que
era a Nido a punt de sortir, que havia passat això però que al final no va ser res
important. La resta del grup pujà a Berlín a muntar el darrer camp i quan haviem acabat de muntar tendes una noia navarresa ens van demanar auxili per un noi que tenia tot l'aspecte d'estar patint un edema cerebral. Un rescat
Tot el Berlín es va revolucionar i l'Edu, en Quim, en Marc, l'Alfons juntament amb d'altres estrangers i un noi de Terrassa (Jordi Canyameras, company de l'Angel Pruna -entre altres, a l' expedició Dawalhagiri-) van baixar el xicot fins al camp de sota Nido de Condores. Va ser un esforç considerable. Abans de moure'l per baixar-lo un metge ianqui (Tom) el va auxiliar amb un medicament que el va revifar bastant. Els nois a empentes i rodolons, van aconseguir moure el ferit i baixar-lo a bracos fins que finalment, a mig camí de Nido, va apareixer el guia amb una camilla de nyló. Mentre en Pruneta comunicava per ràdio que vinguessin equips de suport i els de dalt ens quedàvem preocupats esperant notícies pel walkie.
Deixen el ferit a Nido amb el metge i tornen ja de nit cap a Berlín per l'endemà fer l'atac al cim. La nit va ser molt ventosa, cosa que ja feia suposar el que va passar l'endemà. Ens vam llevar amb viento blanco i fred intens. El vent aquest és molt fort i arrossega tota la neu que troba, cosa que dificulta molt la progressió (et tira a terra) i a cops no veus res de res. Resultat: baixem d'estampida cap al base Plaza de Mulas on esperem quatre dies que el mal temps ens deixi fer la ditxosa muntanya. Durant aquests quatre dies varem poder observar el famos hongo a sobre el cim de l'Aconcagua, cosa que no aconsella gens pujar-hi.
Segon intent.
Després d'aquests quatre dies es decideix tornar a tirar a munt. Ja fa més bon tems i l'atac al cim es preveu fer en només dos dies perquè estem perfectament aclimatats a l'alcada. La intenció era fer: Plaza de Mulas-Berlín i de Berlín al cim. Pugem cinc cap amunt perque en Pruneta no esta fi de la panxa. A mig cami, Cambio de Pendiente, l'Edu decideix tirar avall i l'Anna, que tampoc estava
fina, l'acompanya avall, altre cop cap al camp base. Els tres que queden finalment fan nit a Nido de Condores, enlloc de pujar fins a Berlín i arriben molt cansats, munten tendes i descansen aquella nit (5/2).
L'endemà (6/2) a dos quarts de vuit del mati comencen a atacar el cim. Al matí feia molt de fred
(-20 graus) i en Marc i en Quim tenien problemes de fred a les mans. Arriben a Berlín i descansen una mica. Continuen cap amunt fins al refugi derruit d'Independencia (6400 m). A continuació es diposen a travessar el Gran Acarreo que els porta fins a l'entrada de la Canaleta (que és una tartera d'uns 33 graus d'inclinació, 400 metres de desnivell i s'ha de pujar). Amb paciència i una canya i després
de quatre hores a la Canaleta, fets pols, arriben al cim (les 18 h 15 de la tarda).
El Cim
A dalt ja feia mal temps i nevava una mica cosa que els va fer anar ràpid a l'hora dels compliments, fotos i demés (15 minuts al cim). Ràpidament van baixar cap avall, altre cop a Nido de Condores on tenien instal.lada la tenda. A través de walkie ens van fer saber als d'abaix (sobre les nou del vespre) que estaven bé i que havien fet el CIM! L'endemà va ser un dia de celebració. Van baixar de Nido, després d'haver dormit hores llargues, cap a les 14 h, i la resta del grup els estavem esperant i controlant amb els binocles. Els d'abaix de bon matí (7/2) vam comunicar a l'agència que fessin saber per Internet a Arenys que s'havia fet el cim.
Arribada dels tres de dalt i a la nit brindis amb xampany cortesia de la gent de Terrassa (Canyameras i co.). Final feliç!
Res més. Records de tot el 'grupu' i petons i abracades de part meva. Ens
comuniquem aviat!
Pau i bits!Anna
<![[e-mail]](GRAFICS/correu.gif)
Podeu contactar amb l'expedició a través del correu electrònic.