Aficions:
Cap i totes. Em falten dies i em sobren hores. Els meus compromisos socials m´obliguen a dinar dues vegades en un dia i l´endemà no puc endrapar res.
En Pep Quintana jugant amb aquesta maquineta. No cal que busqui res de res.
... APROFITO per comentar-vos que una de les meves feines és portar gent amunt i avall pels països del Nord d'Àfrica, concretament el Marroc. Al Marroc potser hi hauré estat un centenar de vegades, pel cap baix, i segurament és per on em bellugo amb més facilitat (després d'Arenys), malgrat que ultimament he obert les meves sortides a l'Orient Pròxim (Turquia, Síria, Liban, Jordania, Egipte...)
Us engrescarieu a muntar un grupet? i a deixar-vos seduir per un paisatge on hi cap tot: mar Mediterrani, oceà Atlàntic, bosc als Mitjos Atlas, neu als Grans Atlas i sorra a les dunes del desert del Sàhara. Jo, en tot cas, estic molt decidit a acompanyar-vos-hi! Em feu un truc? I en parlem!
* BBB: Bo, Bonit i Barat! |
|
Us vull recomanar una navegació fins:
http://arenys.org
bona gent que treballen sempre amb il·lusió |
|
|
Us volia comentar...
Punt i final. Ai no! Punt i seguit
> Dilluns, 3 de juliol de 2006
Bé, amics, som a primers de juliol i jo tinc una feinada que no em trec de sobre. L'any passat vaig reposar, vaig deixar d'escriure durant el mes d'agost -mes per excel·lència de vacances. Aquest any me n'agafo més. Enguany tinc un munt de viatges a fer i a ben resoldre. Difícilment es poden tocar campanes i anar a la processó.
Em sap greu deixar de comentar fets puntuals que de segur passaran i tantes altres anècdotes que bé mereixerien una mica d'explicació. Fins, potser, us podria fer quatre ratlles de resum d'algun dels viatges que aquest estiu realitzar, però no em veig en cor de manegar-ho tot plegat. Em sabreu perdonar.
En un espai curt de temps he fet una munió important de viatges. Els destins han estat Algèria, l'Alguer, Marroc, Mauritània i Egipte. Molts quilòmetres, moltes històries, molts hotels, molts amics... en definitiva, molt enriquiment. Ja m'està bé de plegar d'escriure perquè quan hi torni ho faré amb renovada il·lusió. Hauré fet net al meu cervell i podré començar, com aquell qui diu, de zero. Us demano, en tot cas, que em deseu al calaix de la memòria però que no m'oblideu del tot. Jo també us tindré presents en les meves oracions i, sobretot, en el meu pensament.
D'aquí a no res serà Sant Zenon, el nostre sant patró i l'estiu ja exerceix de fa dies. Serveixi, doncs, aquest darrer escrit de la temporada per desitjar-vos una festa major plena i gloriosa i un estiu magnificent.
Sóc conscient que durant el meu imposat silenci passaran un feix de coses. Ja tindrem temps. Segur que aquesta tardor que ens ha d'arribar amb el mes d'octubre serà allò que en diuen una “tardor calenta”. El nostre país, políticament parlant, fa temps que camina coix i sembla que ben aviat hi posaran remei. Veure'm. No avancem esdeveniments i deixem que les vacances ens siguin favorables a tots plegats però, sobretot, a aquells que tenen responsabilitats públiques. Si és cert que unes vacances afavoreixen el clima polític i assosseguen les “feres”, als polítics catalans els deixaria reposar durant onze mesos i que en treballessin un, ara, que es posessin d'acord i anessin tots en la mateixa direcció. El país ho necessita i nosaltres, els ciutadans, també.
Bé, no vull fer més reflexions que semblo un capellà caducat. Bones vacances i jo miraré de reciclar-me i tornar amb més força que mai. Una abraçada a tots de part d'aquell que cada setmana us ha anat tocant els collons. Disculpeu-me d'aquest vici.
_ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _
El Cinema Paradiso d'Arenys de Mar
> dilluns 26 de juny del 2006
Un diumenge d'aquests, al vespre, vaig encauar-me al cinema del Casal Parroquial, allà al Rial de Sa Clavella. Mig plovia i aquesta aigua havia buidat els carrers, per tant havia deixat Arenys sense cap mena d'ambient. Em va semblar, doncs, oportú de refugiar-me al cinema mencionat. La pel·lícula que hi projectaven era el de menys, el que m'interessava era matar un parell d'hores per no haver d'anar a dormir com les gallines.
Aquest local sempre m'ha semblat una mena de “Cinema Paradiso”, quan se t'ha escapat alguna de les pel·lícules que et sembla que tenen interès, sempre et queda la repesca, la possibilitat de visionar-la en aquest cinema. Crec, i ho dic sincerament, que els que porten el pèndol de l'organització són uns veritables sants barons. Ho fan més per vocació i solidaritat que no pas per incrementar el volum de les seves butxaques. Gosaria de dir sense por d'exagerar que són autèntics missioners culturals. Però és que l'altre dia, el de la pluja, la cosa em va semblar més que una anècdota, una epopeia. No érem pas més de mitja dotzena en aquell local, la pel·lícula ens la projectaven per aquelles poques persones i ho feien amb la mateixa il·lusió i les mateixes ganes de sempre. Els quatre encarregats de fer funcionar aquesta sala cinematogràfica en Ramon Pallàs, en Diego Barrera, en Carlos Bigorra i en Pere Ribas són uns personatges ben curiosos tanmateix. Em van fer tots quatre junts l'efecte de ser uns personatges de cel·luloide sortits, escapats, d'alguna de les cintes que allà s'hi projecten. L'un et ven les entrades, l'altre te les talla, el tercer és rere la barra oferint “conguitos” i el quart se suposa que és a dalt, a la cabina de projeccions. Formen un equip magnífic, benavinguts i agermanats. Són com els tres mosqueters però amb versió de quatre: “tots per un i un per tots”.
Ara que ve el moment de la calor forta, aquest cinema tancarà per descans i els seus treballadors faran també unes llargues vacances. Se les tenen ben guanyades, sí senyor! Sóc conscient que els “Cinemes Arenys” són una competència ferotge per aquest local que resisteix contra tot pronòstic les empentes d'aquestes multisales. Penso que els arenyencs sensibles i intel·ligents no hem d'abandonar aquest “Cinema Paradiso”. Hem d'estar a les verdes i a les madures i hem de recolzar la feina que fan aquests quatre personatges entranyables. Jo m'autimposo, de cara a l'any vinent, l'obligació d'anar-hi més sovint i no només els dies que plogui. Vos demano que feu el mateix, estimats lectors. Entre tots hem de mirar d'aguantar aquesta -deixeu-m'ho dir així- catedral del cinema de casa nostre. Gràcies a vosaltres quatre, voluntariosos personatges. Us ho dic de tot cor.
_ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _
Homenatge a les Quintana, les meves ties bessones o la història del Retaule
> dilluns, 19 de juny
La Marta i la Montserrat, germanes bessones, sumen totes dues la venerable edat de 190 anys. Ara en fa uns quants que caminen amb cadira de rodes i que el seu cap funciona com si fos el d'un infant. Han estat dues persones entranyables per mi perquè de sempre les he tingudes ben a prop.
Recordo amb enyorança una de les anècdotes més divertides que els hi he sentit explicar. I aquesta petita llegenda m'obre la porta a tota una història fantàstica que elles van imaginar i crec que se l'enduran quan marxin a l'altre barri. Una història de ficció feta realitat. Molt bé per les meves ties, molt bé per les Quintana!
El món cristià sortia del Concili Vaticà II, érem a la meitat dels anys 60 del segle passat. A Arenys es començaven a dir les primeres misses de cara als fidels i amb llengua vernacla. Les meves ties, beates militants convençudes, eren al primer banc i quan mossèn Martí, el rector de la Parròquia de Santa Maria, obrint els braços de manera beatífica, va dir allò de: “El Senyor sigui amb vosaltres”, la Marta li digué a la seva igual: “això vol dir: Dominus Vobiscum”. En arribà a casa, just al davant de la porta principal de l'església arxiprestal, les bessones se'm desferen en explicacions. El seu cap havia imaginat una història bonica i increïble que l'explicaven, amb pèls i senyals, al seu descregut nebot per mirar de portar-lo al seu camp, volien -i jo que els hi agraeixo- salvar la meva ànima.
Pel que sembla, elles dues, amb d'altres amigues de la seva condició i generació, estaven fent una Vetlla davant la Custòdia, a les penitencials 40 Hores. Entre totes, que murmuraven a cau d'orella i s'explicaven els secrets més ben guardats, van acabar confeccionant una mena de conte celestial preciós. L'una deia, que el rector quan tancava el temple a hora baixa per dirigir-se a la rectoria, sentia com els àngels del retaule, cansats d'estar palplantats durant tot el dia, deixaven el seu lloc i es decidien d'estirar les cames -d'estirar les ales- i es posaven a fer tombs per la nau parroquial. L'altra opinava que Sant Pau, que tota la vida l'hem vist penjat dalt de tot aguantant una espasa, tip d'estar quiet, d'estar immòbil, deixava l'arma recolzada a la columna i se n'anava a fer visita al seu amic Pere, el pescador, i tots dos seien a la fornícula i encenien una cigarreta i comentaven, amb to sorneguer, allò que havien sentit explicar a les beates que feien hores i més hores als primers bancs. Josep, el fuster de Natzaret i pare -al cap i a fi- de Jesús, cansat d'aguantar l'infant durant tot el dia, li faltaven cames per anar a veure a Maria, la Marededéu, i dir-li: “ara l'aguantes una bona estona tu, que finalment també és el teu fill”. Sant Zenon, el patró de la Gaia Vila -i això no vol pas dir que sigui una vila de gais- (gaia ve de “saber”, som una vila de savis, uns setciències saberuts -bé que ens ho recorda l'himne que li cantem al sant màrtir romà), Sant Zenon -deia- reclamava sense parar aquell verol de raïm que li donen el dia del seu sant. Diu, que el 9 de juliol el raïm és verd i immenjable, que té una duresa de perdigó i provoca úlceres d'estómac. Es queixava i es queixa doncs, que quan el raïm està al seu punt just de maduresa, no n'hi donen, -ves quina gràcia! I dels quatre Evangelistes, què me'n dieu? Sempre mirant enlaire, com si tinguessin torticolis. Ho entenc: han d'estudiar a fons tot el que passa en aquell retaule per aixecar acte notarial i traduir-ho en evangeli. La Fe, la Virtut Teologal cega, també es lamentava i deia que la van col·locar allà dalt de tot, i que ella té vertigen; en canvi, la seva sagrada bessona, l'Esperança, pel que sembla, hi està la mar de bé.
Ja ho veieu, ni entre els germans que han guanyat el premi celestial, hi ha acord absolut. Què voleu, doncs, que passi aquí baix, a la terra! En fi, que aquell retaule barroc -que segons amb quins ulls te'l miris acaba semblant un plat de macarrons gratinats- em continuaven explicant a duo les bessones Quintana, durant la nit té una vida molt activa, tot belluga. Vet aquí, el gran miracle! El rector, al matí, a trenc d'alba, quan obria l'església i posava en solfa la vida espiritual del veïnat, volia mirar d'enxampar-los, a tots plegats tornant al seu lloc. Àngels i sants corrien tant com podien per situar-se a l'indret que tenen assignat i sempre feien més via que no l'arxipreste. Quan el capellà era al bell mig de la nau sagrada i mirava embadalit el retaule, sempre tothom ja era a lloc. Feia el badoc, s'hi encatarinava i es deixava enlluernar per tot aquell daurat barroc que tenia davant seu.
El retaule d'Arenys de Mar, de primers del segle XVIII, et pot agradar o no, però segur que no et deixa indiferent. I això és el que les meves ties, les Quintana, m'explicaven amb molta gràcia i posant-hi sal i pebre i un punt d'intriga. I això és el que el seu nebot, un servidor vostre, avui els vol agrair. Ara que estan malaltes i que el seu cap és com el d'una criatura, els dic: gràcies ties, per haver estat com vau ser i per ser com sou. Una abraçada.
_ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _
Fills il·lustres a dojo
> dilluns, 12 de juny
Bé que sabeu molts de vosaltres, estimats lectors, que em dedico professionalment a viatjar pel nord del continent africà i que vaig i vinc que dóna gust. Cada vegada que torno a trepitjar el poble em dedico a preguntar a tort i a dret quines novetats ha experimentat el municipi. La resposta gairebé sempre és la mateixa: cap. La gent m'ho diu mig lamentant-ho, mig sabent-li greu i, jo penso secretament: “quina sort, res de nou”, “no s'ha fet cap disbarat”. Vull dir amb això, que molt sovint és preferible que res no passi perquè així res no espatllem. Massa sovint aquest poble, i tants d'altres, es destrossa amb la millor de les intencions. S'ha d'anar amb peus de plom a l'hora de tocar el pla urbanístic; s'ha de tenir un criteri molt primmirat i per dissort nostra, no tothom el té a flor de pell.
Està bé que els representants del Consistori darrerament juguin a fer “fills adoptius i predilectes” a una sèrie de persones (segurament hem de dir-ne personatges). No vull pas posar-me a valorar, ara i aquí, si tots aquests arenyencs que distingim i premiem, en són autènticament mereixedors -hi ha opinions per a tots els gustos- però, que alabem als “altars arenyencs” a un personatge per mes, em sembla com a mínim, una veritable exageració. El dia 8 d'abril vàrem santificar en Montmany Vidal; al mes de maig, beatificàrem en Mollfulleda; el juny tocà glorificar a Pons i Guri i, finalment, al juliol, magnificarem a en Jordi Palomer. Tot comporta una feina important i unes despeses considerables. De fa anys llargs que els nostres veïns ens diuen que som uns setciències presumits. Potser tenen un xic de raó. Arenys de Mar vol viure de la cultura, no em sembla cap mala idea. Però no us sembla que en fem un gra massa? Segurament hauríem de ser una mica més auto exigents i separar el gra de la palla. Si seguim per aquest camí frenètic de nomenaments aviat em tocarà a mi ser fill il·lustre d'aquesta gaia vila, i us pregaria que m'aviséssiu en temps suficient per poder-me comprar l'americana i la corbata que toca lluir en un dia d'exaltació patriòtica.
Malgrat tot, malgrat aquesta ironia que he volgut introduir, insisteixo que no em sembla gens malament que els nostres representants municipals dediquin el seu temps polític a aquests afers socioculturals. No fan cap desastre ni urbanístic ni de cap mena, i deixen contents a molts arenyencs. Però vigileu, senyor Alcalde i excel·lentíssim Regidor de Cultura, que si ens passem amb els nomenaments, el que aconseguirem és devaluar el premi.
No deia un eslògan de fa uns anys que “Arenys era un oasi”? No, Arenys és el cel. L'Alcalde: Déu Pare Omnipotent; l'Estanis, el farem ser l'arcàngel Gabriel -l'Enviat-; i els fills adoptius i predilectes són la resta de la Cort Celestial. Voleu que us digui? Començo a tenir els meus dubtes de si no s'estarà millor a les calderes de Can Pere Botero. Guardeu-m'hi lloc, que començo a estar madur i m'han informat que el dimoni no és tan dolent com el pinten.
_ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _
El noi gran de Can Matacristus
> dilluns, 5 de juny
Us diré pecat i pecador. Els primers anys del segle passat, una de les anècdotes més divertides i a la vegada més difícils d'empassar -una autèntica tragicomèdia-, fou la que va viure en Ciscu de Can Matacristus. En Ciscu, l'hereu d'aquesta casa pairal del capdamunt del Rial de sa Clavella, a mà esquerra, era un home fort, corpulent, vigorós, presumidot i que tothora lluïa de que no es podia treure les dones de sobre ni de sota. Només, si de cas, tenia un greu problema i és que era un diabètic professional. S'insulinava tres vegades al dia i havia de fer una dieta, a base de fulles i verdures, molt continuada.
Era una persona que li agradava d'omplir els diumenges anant a futbol a Barcelona i després, en sortir de l'estadi, se n'anava a fer el mec per les Rambles de la Ciutat Comtal. Coneixia totes les meuques i a totes els llençava floretes i simpaties. Pel que m'expliquen era tan bon client que fins i tot tenia crèdit. No era, doncs, fins a final de mes que passava comptes: tants "polvos", tants calers, i sempre hi havia un regateig considerable i una discussió aferrissada de "polvo" amunt, "polvo" avall. Malgrat tot el ganàpia de Can Matacristus sempre acabava pagant els seus deutes eròtics de bona gana. Arribava a Arenys en el darrer tren que sortia de Barcelona, el tren que tothom coneixia amb el nom de "el tren dels puterus". La tornada sempre era una tertúlia animadíssima i amb els amics s'explicaven els detalls tan de la festa esportiva com i, sobretot, de la festa carnal organitzada amb les "senyores" del carrer Robadors.
En Ciscu, que de treballar no en sabia gaire, havia crescut amb els diners del patrimoni familiar i diguem que els seus vicis -llevat dels dos que ja hem comentat- eren escassos. Durant la setmana feia una vida prou monòtona i molt lligada a la família. Més endavant es va casar amb una xicota vinguda d'Extremadura i encara va tenir temps de fer un únic fill, un vailet que fa anys i panys vaig perdre de vista i no n'he sabut mai res més. En Ciscu es va anar fent gran al costat de la Matilde, l'extremenya muller, i la seva diabetis també. Aquell homenàs tan ben plantat semblava fet de sucre, tot ell era dolç com la mel. El seu mal va anar, de mica en mica, agreujant-se fins a ser internat a l'hospital modernista de Sant Pau. Després de tenir-lo en observació no sé quants dies i de practicar-li no sé quantes proves, els metges decidiren de tallar-li una cama (la tenia semi cangrenada). Aquest membre inferior del cos el varen congelar al mateix hospital i en Ciscu, amb paciència i remeis, va anar refent-se d'aquell trauma. Al cap d'un parell de mesos li varen donar l'alta i abans d'abandonar el centre hospitalari li van embolicar la cama que s'endugué sota el braç, com aquell que s'endú una barra de pa. L'home no sabia ben bé que n'havia de fer i va decidir d'enterrar-la, és clar. Va parlar amb l'enterramorts i ell mateix va ser l'únic client que va assistir a l'enterrament de la seva pròpia i difunta cama.
Quan l'enterrador va acabar la feina, en Ciscu, cap cot i amb veu trencada, va preguntar-li que "quants diners li devia" i en Mateuet, un personatge poca cosa i desnarit que feia un munt d'anys que exercia d'enterramorts al cementiri local, va contestar-li amb to divertit "-No res, i ara! No m'has pas de donar res de res, estimat Ciscu, ja ho trobarem tot junt, més endavant". I dita aquesta frase va tocar el dos deixant a l'amputat amb un pam de nas.
Em sembla que val la pena de recordar aquesta anècdota perquè la trobo molt alliçonadora. Mireu, d'un fet tan transcendent com és la mort se'n fa un suculent acudit. La vida, veïna de la mort, és així de capritxosa i divertida.
_ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _
En Caragravada
> dilluns, 29 de maig
El va matar el llamp. Però potser que no comenci pel final. En Joan Elies, malgrat que pel seu nom ningú no el coneixia, va néixer a Arenys d'Amunt a primers del segle XVI. De ben menut, va agafar el xarampió, li va sortir una munió de grans que tant se'ls va rascar i tocar que li va quedar la cara feta un mapa. Una vegada curat el seu rostre semblava la cara oculta de la lluna, plena de cràters i bonys. Fou a partir d'aquell moment que tothom el passà a conèixer amb el sobrenom de Caragravada. Va créixer en el desordre i en el llibertinatge, i quan encara no tenia ni la majoria d'edat ja s'havia llençat a viure sol al bosc del Corredor. Era un emboscat. En els vint-i-pocs assaltava els masos, robava a les pallisses, buidava les quadres, empaitava i barrinava les mosses, era un element a tenir en compte. Amb el temps el personatge del rostre gravat va esdevenir perillossísim, un bandoler, un saltacamins, un distorsionador de l'ordre, un autèntic malvat, perseguit per la justícia i encalçat per pagesos i masovers.
En Caragravada va anar fent gruix de malifetes per les comarques del Maresme i dels dos Vallesos. Era el més temut, la gent quan parlava d'ell el tractaven de bèstia ferotge i les noietes de pocs anys només de sentir-ne el seu nom ja tremolaven com una fulla. “Déu ens lliuri d'en Caragravada” era el crit que més s'escoltava a la serralada del Corredor/Montnegre. La seva història va esdevenir llegenda, una llegenda que es faria epopeia i aquesta va allargar-se fins al Montseny, la muntanya màgica farcida de poemaris amatistes. L'home gravat va ampliar, doncs, la seva zona fins més enllà de Les Agudes i del Turó de l'Home. Les masies li barraven les portes a pany i forrallat, li negaven, fins i tot, l'aigua. Els qui omplien de vida aquestes cases de pagès li dedicaven tota mena d'improperis i ell, de mica en mica, anava embogint i la seva follia el portava a malmetre els ramats, matant les ovelles a queixalades. Era habitual veure'l amb els cabells esvalotats, els ulls sortits de mare, amb barba de dues setmanes i regalimant per la boca una barreja fastigosa de saliva i sang. Era l'estampa viva del pitjor dels ogres d'algun dels contes més esgarrifosos dedicats a la canalla. Quan un vailet d'aquestes cases no volia menjar me l'amenaçaven amb un “o t'acabes tot el que t'han servit al plat o vindrà a buscar-te en Caragravada”.
Un dia, després d'una gran tempesta de llamps i trons, el veïnat de Can Trinxeria que estava fent net al prat tot pasturant les vaques varen trobar -oh, sorpresa- en Caragravada mort pel llamp. Les campanes de les esglésies i ermites tocaren totes alhora per anunciar aquella mort per tants tan desitjada. La gent es reuní a l'entorn del cadàver, se'l miraven amb ràbia i despit. Un capellanot de sotana rància va dedicar-li un llatinajo mal fabricat i tots els pagesos i menestrals decidiren desquarterar aquell cos recremat. El cap fou enterrat al Montseny, les extremitats inferiors foren soterrades a la Casa Nova de Pibernat, el braç dret a Cal Peraire i l'esquerra a tocar de l'ermita del Corredor i el tronc amb el cor destrossat a cops de roc fou llençat a la bassa de Can Bosch de la Quimera. I així ho feren tot dient que per si de cas la reencarnació existia, els diferents membres d'en Caragravada no es trobarien mai i així s'evitaria que pogués tornar a sorgir un personatge tan dolent i nefast com havia estat ell.
Aquesta història me la van explicar abans d'ahir a “El Caliu” d'Arenys d'Amunt. I jo la faig escrita perquè m'agradarà que perduri en el temps. Pel que sembla no tots els arenyencs -tant de dalt com de baix- som ni tan sants ni tan ferms. Qui m'explicava aquesta aterridora vida d'en Caragravada m'assegurava que avui encara hi ha descendents d'aquest Joan Elies de pel·lícula d'horror. No em va voler aclarir qui eren els seus parents però sorneguerament em feia entendre que algun d'ells seu avui a una de les poltrones de l'Ajuntament local. Bé, això no em sembla gens important no és res més que una casualitat i una petita anècdota. I és d'anècdotes que s'escriu la història.
_ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _
L'ascensor incendiat
> dilluns, 22 de maig
Eren les deu del matí d'un dissabte. Tothom a l'escala dormia i jo anava atrafegat, com és habitual en mi. En sortir de casa i al replà de l'escala, coincideixo amb la Roser, una mossa jove, morenassa i llesta com un gínjol. És la meva veïna de sempre. L'he vista créixer, la conec des d'abans de néixer. Ens saludem amb aquell somriure de complicitat i displicència, i amb un elegant estalvi de paraules ens enfilem tots dos a l'ascensor. Prenem el botó del zero, anem a la planta baixa, per sortir al carrer. I quan encara no hem baixat ni mig pis, l'invent s'encalla. "Merda!" em queixo jo. "Ara sí que l'hem ben espifiada", remata ella. Ens mirem en silenci i ens ho expliquem tot.
Hem de tenir paciència i no posar-nos nerviosos. El primer que se'ns acut és pitjar el botó on hi ha dibuixada una campana, ens fa l'efecte que aquell timbre punxegut i persistent despertarà algun veí i aquest, ens deslliurarà d'aquella mena de presó. No hi ha manera. Per més que ho intenta ningú ve a ajudar-nos. Avui, dissabte, se'ls hauran enganxat els llençols. -Pleguem -li dic jo-, millor serà buscar una altra solució. Em busco i rebusco per les butxaques el telèfon mòbil i com gairebé sempre me l'he oblidat a casa. Penso amb el de la Roser, segur que en té un i el porta damunt. No conec cap jove de la seva edat que no disposi d'un mòbil d'última generació. Certament no m'equivocava, la veïna el portava al damunt, però coses del destí i segurament de l'edat, sense saldo. Ella em va voler consolar dient-me que no podríem telefonar però sí que ens podríem fotografiar, que aquell mòbil portava incorporat un aparell fotogràfic.
Ja feia dues hores que érem tancats en aquell metre quadrat d'ascensor. Per fer més difícil i angoixant l'escena, el llum, un fluorescent que groguejava molt, no parava de fer pampallugues. De cop i volta, la Roser va prendre una actitud seriosa i em va dir que no aguantava més i que necessitava fumar. Ella argumentava que per combatre els nervis una cigarreta es feia imprescindible. Vaig intentar dissuadir-la explicant-li que l'espai era molt menut i que no tenia cap dret de contaminar el poc aire que ens alimentava. Es va establir una discussió més o menys intensa i vaig convèncer-la de fer el dejuni del tabac. Ens calia distreure'ns, i a ella se li va ocórrer d'empolainar-se i fer-se bonica -encara més! Pensava jo. Em deia que amb les presses de sortir de casa no havia tingut massa temps. De la bossa de mà va extreure un seguit de potingues que havia d'utilitzar. Es va plantar davant del mirall però aquest la decapitava: o ella era massa baixa o el mirall era col·locat massa alt. Jo era assegut a terra amb les cames entortolligades i obsessionant-me amb les cuixes de la Roser. La seva guarnimenta era una faldilla molt curta i una samarreta de tirants cenyida i esparracada, amb un piercing foradant-li el melic, que lluïa més que no pas el diamant del Topcapi.
Miro el rellotge i ja fa sis hores que estem allà dins. Sento que la Roser té gana. Els budells la delaten i observo que la visita una suor freda, d'aquelles que fan venir esgarrifances negatives. Jo en canvi, estic fresc com una rosa. Em trobo còmode en aquell indret i en aquella situació. La vaig convidar a seure -feia sis hores que estava dreta, pobrissona- i vaig entendre que havia de permetre de deixar-la fumar. Vam iniciar una conversa sense final i amb dues hores havíem consumit entre els dos un paquet sencer de cigarretes. Teníem corda llarga, el monòleg inicial va esdevenir diàleg i fins i tot discussió acalorada. Coneixia la Roser de tota la vida però mai havia tingut una oportunitat tan ben trobada per saber realment com era. Ja eren deu les hores de rellotge que portàvem en aquell ascensor, però aquelles deu hores havien passat avall com un esquitx d'eternitat. Havíem consumit dos paquets i mig de Ducados ros. L'aire era irrespirable però la companyia i la conversa era tan excelsa que res importava.
Us preguntareu com acaba la història. Doncs té un final fàcil i previsible. Al cap de dotze hores i amb més de tres paquets de cigarretes cremats, el fum era tan intens i salvatge que un personatge anònim i passavolant, va creure que es tractava d'un incendi i va ser ell qui va alertar als bombers. A les deu de la nit ens treien, sota una espessa boira, de l'ascensor.
La Roser i jo avui vivim junts. Però en una planta baixa! Ni ella ni jo ara som fumadors.
_ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _
Passejant per terra de moros
> dilluns, 15 de maig
Ja fa uns dies que no paro. Quan llegireu aquestes línies, estimats i desconeguts lectors, un servidor de vostès serà a Mauritània. Però és que aquest viatge ja ve precedit d'algun altre. Darrerament m'he passejat per Algèria, he fet cap al Marroc i he tastat un xic de Sardenya -la catalana capital de l'Alguer. I quan torni hauré de continuar bellugant-me per aquests mons de Déu, o per a ser més exactes, hauré de continuar bellugant-me per aquests mons d'Al·là perquè m'esperen més viatges per terres del Magrib.
Crec que de mica en mica m'estic convertint, ni que sigui per una qüestió de mimetisme, en "moro", i us prego que no hi vulgueu buscar cap mena de connotació negativa en el moment d'emprar aquest mot tan nostre i que tots els diccionaris de la llengua catalana el descriuen de manera absolutament natural. Sóc un veritable enamorat d'aquestes terres mahometanes, de fa anys que em tenen seduït. Hi he acompanyat un munt de gent, més d'un miler de persones i d'aquestes, unes cent-cinquanta són del poble. Fa trenta anys que baixo a les possessions regentades per l'Islam, i el que són les coses, lluny de cansar-me, cada vegada tinc més ganes de tornar-hi. Segur que molts de vosaltres us preguntareu quina mosca m'ha picat per tenir aquesta dèria tan impregnada i tenir-la tant a flor de pell. Ho entenc, però segur que els qui us feu aquesta pregunta no coneixeu cap d'aquests països de l'Àfrica del nord, perquè només que en coneguéssiu un de sol, vosaltres mateixos us donaríeu la resposta. Allà baix s'hi viu molt i molt bé. Tenen una altra concepció de la vida i del temps. La seva filosofia es resumeix tota en una frase que te la recorden cada 5 minuts: "qui té pressa ja està un xic mort". Allà encara es pot prendre un te amb menta -una autèntica llaminadura feta líquid per combatre la sed que dona la intensa calor del lloc- sense mirar el rellotge, sense que ningú et controli el temps que hi dediques per participar en aquella cerimònia. L'estrès i tot el que se'n deriva d'aquesta malaltia d'executius no el coneixen, encara no els ha arribat. Però també és ben cert, sobretot a les grans ciutats, que comencen a partir els mals dels occidentals. Nosaltres els inventem i el que és més greu de tot és que llavors l'exportem i contagiem a tot aquell personal que vivia sota la filosofia d'una vida tranquil·la, còmode, saludable i transparent.
Molts de vosaltres em direu que té molta més gràcia viatjar direcció nord que no pas al sud. Que per veure misèries, aguantar insectes i suportar calor doncs ja ens quedem a casa. Que això no són vacances ni són res. Jo us dic, ben amablement i amb el to més cordial que sé trobar, que us equivoqueu de dalt a baix. Que "el sud també existeix", això ho defensava no sé quin cantant i no sé quin poeta, però tan l'un com l'altre tenien més raó que un sant. Crec, i ho dic ben sincerament, que aprofitar un temps de vacances per fer una barreja de descans i d'enriquiment personal és una de les coses més intel·ligents que es poden fer. Jo us ho aconsello i us ho recomano de manera insistent.
Ara mateix us deia que són uns cent-cinquanta els arenyencs que he acompanyat per terres morunes i deixeu-me dir-vos que estic disposadíssim a acompanyar-vos-hi a tots. No em canso de baixar-hi i no em fatiga gens ni mica de mostrar als meus amics tot allò que a mi m'entusiasma. Amb poques paraules i posant punt final: disposeu de mi.
Pep |
|
|
