ELS PRIMERS POBLAMENTS

Al Puig de Castellar, prop de mar, dins l'actual terme municipal d'Arenys de Mar hi havia hagut des de la darreria del segle V a.C. un dels poblats Ibèrics més importants de la costa. Emmurallat i amb carrers empedrats, va arribar a tenir prop de 4.500 habitants i es va extingir a principi del s I a.C. En l'actualitat encara se'n conserven les restes.

També han quedat vestigis, fins i tot dins de l'actual mucli de la població, d'algunes vil·les romanes, construïdes al llarg de la via Augusta, que enllaçava Roma amb Barcino.

No queden testimonis de la dominació àrab, que no es degué allargar més de setanta anys (720-790) en tota la zona.

Amb la reconquesta es crea, al s IX, el poble de sant Martí d'Arenys, arrecerat entre els turons a uns cinc quilòmetres de la costa. Depèn del comtat de Girona i dins d'aquest de la jurisdicció del castell de Montpalau.

L'abundant activitat de la pirateria berberesca i serraïna en el litoral català, fa molt difícil els assentaments ran de mar. Amb tot, ja en el segle XIV, alguns pescadors del poble de sant Martí s'instal·len a la platja i a la segona meitat d'aquest segle ja es dóna una certa activitat de transport marítim de fusta cap a Barcelona i Mallorca.

Una personalitat local destacada d'aquesta època, és el dominicà Fra Pere d'Arenys, autor d'una crònica que abasta des de l'any 1349 fins el 1430.

Al segle XV, s'accentua el comerç. Ja es pot parlar de dos petits núclis de cases amb alguns carrers incipients, prop del mar, a redós del turó de l'Escarabar, i a la plana de Sa Boada, sota el turó que avui s'anomena de la Pietat. S'incrementa molt el transport, sobretot de cereals, de roldor i de fusta d'Arenys que era molt apreciada per a la construcció naval. Amb vaixells anomenats "llondros" i "navilis" tripulats per sis o deu homes, s'exporta, a més de als ports catalans, a Mallorca, València i de vegades a Itàlia.

L'alliberament dels pagesos de remença, porta com a conseqüència la millora de l'agricultura i la construcció de grans masies. Alguns d'aquests pagesos, al segle següent, es transformen en terratinents i s'enriqueixen: Sala, Amat, Bellsolell, Jalpí, etc

En la sublevació dels pagesos de finals del segle XV hi té un paper important com a cabdill dels revoltats l'arenyenc Joan Catà, que fou condemnat a mort en la sentència de 1486 per Ferran el Catòlic. Fugitiu durant molts anys, finalment va ser amnistiat.

Al segle XVI va en augment la producció de les mestrances que ja construeixen tota mena d'embarcacions.

Aquestes activitats florents, comporten nombrosa immigració, sobretot de francesos i gascons, que es tradueixen al català els cognoms: Tisserant (Teixidor), Carrières (Carreres), Tours (Torres), etc.

LA PIRATERIA

En ocupar els turcs el Nord d'Àfrica, després de la caiguda de Constantinopla, s'intensifica la pirateria. Per això, es construeix, l'any 1551, al marge dret de la Riera, arran de mar, una gran torre de defensa, amb dos torricons, anomenada la Fortalesa. Aquesta construcció, juntament amb les tres que ja existien i les que s'aixecaren posteriorment, van crear l'eficaç xarxa defensiva del poble que arribà a tenir tretze torres de defensa dins el nucli urbà. Hi havia també moltes cases particulars fortificades i la vila es gastava molts diners en armes i municions.

En els atacs pirates, un cop donada l'alarma des de les torres, per mitjà de fogueres, tocs de campana o de corn, la gent fugia cap a muntanya amb les seves pertinences o es refugiava en les torres. Els que podien combatre, organitzats en desenes, ostigaven els assaltants i, quan no podien resistir més a camp descobert, es recloïen a les torres, des de les quals, amb pedres, canons i tota mena de projectils es mirava d'impedir al màxim les rapinyes dels pirates.

Generalment els pirates atacaven a la matinada. Deixaven el vaixell a alta mar i s'apropaven a la costa amb llanxes de desembarc. Aquestes embarcacions eren molt lleugeres i tenien la proa aixecada, fet que els permetia saltar fàcilment a la sorra. Anaven tripulades cada una per uns deu o quinze homes, armats fins a les dents i amb canonets de campanya.

EL NAIXEMENT D'ARENYS DE MAR

El 1574, el barri de marina de Sant Martí d'Arenys, ja té 140 cases habitades i diversos carrers, i es vol declarar independent, tant eclesiàsticament com civilment. El primer pas té lloc el 1575, quan el bisbe de Girona fra Benet de Tocco reconeix canònicament la capella de Sant Telm del veinat mariner, com església amb personalitat pròpia, si bé com a sufragània de la de sant Martí d'Arenys. La capella de sant Telm havia estat bastida el 1572, davant mateix d'on ara hi ha l'església parròquia. El 1599, per privilegi del baró Gastó de Moncada, s'estructura el Consell de la Vila, amb jurats, clavari i obrers i s'assenyalen els límits de la població. El poble de mar quedà així totalment independitzat de Sant Martí d'Arenys. Els dos municipis acabaran denominant-se, a la llarga, Arenys de Mar i Arenys d'Amunt.

Un cop independitzat, calia que Arenys tingués símbols pròpis que el definissin, com ara un sant patró. El 1583, el clergue de la diòcesi d'Oriola Juan Domínguez havia obtingut llicència per a emportar-se de Roma, cap a la seva parròquia de Fuentelsaz, algunes restes de sant Zenon i els seus companys màrtirs. Segons el martirologi, sant Zenon era un tribú romà que fou decapitat sota l'imperi de Dioclecià i Maximilià. Diu la tradició que en passar per Arenys Juan Domínguez de tornada de Roma, va caure malalt i en agraïment pels bons tractes que rebé de la població, els va cedir part de les relíquies. Amb els anys, sant Zenon esdevé patró de la nova parròquia de mar i la seva festa, el 9 de juliol, se celebrà des d'aleshores amb gran esplendor.

El 1585, es constitueix la confraria de sant Telm que agrupa pescadors i navegants, i que, el 1617, crea una germandat estructurada en forma de companyia de seguretats per al rescat dels captius en terres d'"infidels". Sempre hi ha a Arenys una mitjana de deu a quinze persones que, capturats pels pirates, són esclaus al nord d'Àfrica. La confraria de sant Telm va arribar a ser molt poderosa, fins el punt que féu construir, a càrrec seu, una torre de defensa "el baluard de Sant Telm", situada prop de la platja, sota el turó del Mal Temps. Els pagesos i artesans crearen també la seva pròpia confraria, la de Sant Joan, que s'enfrontà sovint a la de Sant Telm, fins i tot amb peces d'artilleria.

Des de 1584 a 1631 s'edifica l'actual església parroquial. Projectada per Joan de Torres, en estil renaixentista i volta gòtica, consta de amb cinc capelles i una sagristia a cada banda, i dues torres adossades, la del Campanar i la del Comunidor.

En el curs del segle XVII continua el creixement d'Arenys, que es vertebra entorn dels anomenats "quatre carrers" principals: el d'Amunt, el d'Avall, l'Ample i el de la Parera. El 1618, s'hi instal·len els frares caputxins.

L'esplendor econòmic propicia el floriment artístic, com ho prova el fet que apareguin diversos artistes locals d'anomenada: Salvador Nogueres, escultor i autor del retaule del Calvari; Joan Pau Carreres (m. 1652), tallista escultor i decorador de vaixells, el seu fill Joan Carreres, escultor; Grau Vilagran (m. 1656), pintor i daurador; i Antoni Joan Riera (1579-1638), escultor de gran presigi, autor del sòcol del retaule d'Arenys, i de diverses obres a Madrid.

A la mateixa època hem de destacar la personalitat de l'hisendat i patriota català Marc Antoni Ferrer (1606-1673) i del bisbe Pascual i Lleu (1643-1704), canonista i filòsof i que, entre altres càrrecs, ocupà la seu de Vic durant vint anys.

La puixança d'Arenys propiciada per la construcció naval i l'augment de l'activitat comercial i artesanal -com la confecció de puntes-, només es veia frenada periòdicament per les freqüents pestes i epidèmies que assolaren Catalunya al s XVII. Només l'epidèmia de còlera de 1653, causà 113 morts a la població i obligà a construir un cementiri especial, anomenat el cementiri del "morbo", que serví després per inhumar víctimes d'epidèmies posteriors.

Relacionada amb aquestes calamitats se celebra a Arenys, amb caire de "vot de vila" des de finals del segle XVI, la festivitat de sant Roc, el pelegrí de Montpeller advocat contra la pesta. Diu la llegenda que durant l'epidèmia colèrica de 1607, els arenyencs invocaren sant Roc, i la diada de la festivitat del sant, el 16 d'agost, va ser el primer dia en què no es va produir cap víctima mortal a la localitat.

Arenys participà activament a la Guerra dels Segadors (1641-1659). Ja abans del Corpus de Sang, escamots d'arenyens ostigaven els terços italians i castellans, al Montnegre i Collsacreu.

Fins a finals del segle XVII continua la immigració de gent i Arenys esdevé un dels municipis més importants de la costa. N'és un bon exemple que quan el 1694, les tropes de Lluís XIV, ocupen Girona, el bisbe d'aquesta ciutat es trasllada durant tres anys a Arenys amb tota la curia, convertint-se així la població en seu episcopal. També s'hi hostatgen, durant aquesta guerra, el governador general del vescomtat de Cabrera i el landgravi de Hessen, cap de les forces aliades austríaques.

La Guerra de Successió (1702-1714), fou especialment dura per als pobles de la comarca. Malgrat això, a Arenys es construeix, entre 1706 i 1711, el sumptuós retaule major de la parròquia, sufragat pel poble. Obra de l'escultor vigatà Pau Costa (1672-1728) i dedicat a la Mare de Déu de l'Assumpció, fou daurat i policromat per Erasme i Fèlix Vinyals, cap a 1712. D'estil salomònic, és considerada una de les obres cabdals del barroc català.

El 1713, la guerra s'intensifica i se succeeixen les ocupacions de la població per part de les tropes borbòniques i les lluites a la rodalia entre les tropes castellanes i els voluntaris catalans, comandats pel coronel Ermengol Amill. El maig de 1714, després d'un combat, en el qual moren una trentena d'arenyencs, el poble és saquejat per les forces de Felip V. De les platges d'Arenys sortien combois d'avituallament destinats als defensors de Barcelona que, una vegada presa la vila per les tropes borbòniques, també la castigaren amb represàlies. Després de la guerra, la repressió va ser molt dura i s'imposaren gravosos impostos a la població.

L'EDAT D'OR DE LA NAVEGACIÓ

Ja a finals del segle XVII i durant la primera meitat del XVIII, alguns vaixells d'Arenys comencen a comerciar, a través de Cadis, amb Amèrica, i amb l'obertura del comerç d'Índies el 1778, l'economia arenyenca rep un fort impuls. Nombrosos mariners i patrons de la població es matriculen per a la carrera d'Amèrica, i el 1786, ja hi ha 54 naus a Arenys que fan el trajecte al nou continent. El 1779, per tal de formar tècnicament oficials i capitans per a les singladures oceàniques, el navegant arenyenc Josep Baralt i Torras (1740-1829), funda, a la vila, l'Estudi de Pilots, que arribà a ser l'escola naval més prestigiosa del Principat, i per la qual passaren, fins que es tancà definitivament el 1874, més de 2.000 alumnes, provinents de tot Catalunya, d'Espanya i fins i tot d'Amèrica.

A la darreria del segle XVIII, Arenys, amb les seves cinc drassanes, és el poble capdavanter en la constucció naval de Catalunya. A més, era la vila de la província marítima de Mataró -del Masnou fins a Tossa-, d'on sortien més vaixells cap a Amèrica; la seguien de molt lluny, Mataró i Canet i, encara a més distància, Blanes, Lloret i Tossa.

La indústria tèxtil i de punt experimenta una lleugera expansió i l'activitat dels randers va en augment. Les puntes de Canet, Calella i sobretot d'Arenys, s'exporten a la península -les d'Arenys a Madrid esdevenen molt famoses- i a l'altra banda de l'Atlàntic. El 1789, els 7 randers més importants de la població fan treballar 850 puntaires.

Com a conseqüència de l'eufòria econòmica d'aquesta època és construeixen unes 300 cases i s'obren nous carrers. A més, té lloc un fenomen cabdal per l'urbanisme de la població: la transformació de la Riera. Fins aleshores era una rambla, un terreny sorrenc, per la qual sovint hi baixava aigua i no s'hi edificava. Només hi donaven els horts dels darreres de les cases, i s'utilitzava com a abocador d'escombraries. Al llarg d'aquest segle, passa a convertir-se en una via pública en la qual s'hi basteixen noves cases i les mansions senyorials, com les cases Milans i Ramis, hi edifiquen la façana principal. S'hi obren, a més, dues places, la de la vila i la de l'església. Al segle XIX, amb la plantació dels platans (1865) -provinents de la Devesa de Girona-, la construcció de noves cases i l'obertura d'algunes botigues, es converteix en el centre neuràlgic de la vila.

A l'entrada del segle XIX, Arenys té 4.439 habitants i 906 cases. En el camp de la indústria, funcionaven diverses fàbriques de teixits, de cotó i de seda i hi havia unes 1.500 puntaires.

Durant la Guerra del Francès (1808-1814), la vila esdevé un núcli clau de comunicació i d'intendència dels exèrcits aliats espanyol i anglès. D'Arenys surten combois de queviures i armes destinats a diversos punts neuràlgics de Catalunya, i així mateix és el punt de partida de l'expedició marítima per a la conquesta de les illes Medes. A causa de la seva situació estratègica, se li assignaren unes tropes de cobertura que van sostenir aferrissats combats per mantenir la vila fora del domini napoleònic. En caure Girona a mans dels francesos (1809), la Junta Corregimental de la ciutat i els successius governadors es traslladen a Arenys, que esdevé capital lliure del Corregiment. Malgrat tot, Arenys sofrí diverses ocupacions, per bé que esporàdiques, dels francesos, la més importants de les quals fou la de l'hivern i la primavera de 1812. Tampoc es va lliurar de saqueigs, i de fortes contribucions de guerra, tan per part dels francesos com per part dels espanyols.

Precisament en aquesta època és quan s'esmenta per primera vegada de forma explícita el llamí tradicional de la vila, "les ametlles d'Arenys". Si bé ja es tenia notícia que al segle XVII es fabricaven ametlles ensucrades, l'any 1814, amb motiu del sojorn que féu Ferran VII a Calella, en tornar de l'exili, l'Ajuntament d'aquella vila demana al d'Arenys, que li trameti "Ametlles d'Arenys" per a obsequiar al monarca.

Els dos primers terços del segle XIX, l'activitat naval continua amb gran puixança. Fondegen a Arenys uns 490 vaixells anuals. Gairebé cada dia, arriben de 30 a 40 càrregues de ceràmica de Breda destinades a Ultramar. També s'exporten, sobretot a Matanzas -on hi havia una important colònia arenyenca-, puntes, suro, fusta, armes, mitges, quadres d'artistes barcelonis, sangoneres, etc.

Continua l'activitat de les mestrances, amb nissagues de mestres d'aixa, els Pica, els Ferrer i els Jaurés, i sobretot dels Busquets, pare i fill, coneguts com els "Caldes", de la drassana dels quals en sortien una mitjana de tres a cinc velers de gran tonatge anuals, com per exemple la Bricbarca "Doña Flora de Pombo", de 884 tones.

Molts arenyencs van a Amèrica a fer fortuna i alguns en tornen enriquits, els famosos "americanos". D'entre aquests destaquem: Francesc Roget; Pau Espriu i Llobet (1770-1846), que fou un dels fundadors de la ciutat de Cárdenas, a Cuba; Josep Xifré i Casas (1777-1856), que amb els seus negocis a Cuba i als EUA, va arribar a ser el català més ric del segle XIX i va fer construir a la vila un grandiós hospital pels pobres; Jaume Partagàs i Rabell (1816-1861), creador de la prestigiosa "Real Fàbrica de Tabacos Partagás", fundada a Cuba, el 1845; Antoni Torrent i Carbonell (1833-1898), que va fer construir l'Asil dels Ancians Desamparats, edifici encara destinat al mateix ús pel que fou creat el 1897; Prudenci Rabell i Pubill (1835-1906), cosí de Partagàs, dedicat també al negoci dels tabacs, a qui el 1897 s'atorgà el marquesat de Rabell.

Entretant, el 1834, la població, que té una poderosa comunitat de preveres, ha estat erigida seu arxiprestal. Aquest mateix any, se la constitueix en cap de partit judicial.

L'any 1835, en crear-se les províncies, Arenys, que sempre havia pertangut a la zona administrativa de Girona (Comtat, Vegueria, Corregiment), passa a dependre de la província de Barcelona. Ha continuat, però, fins als nostres dies, formant part del bisbat de Girona, amb un parèntesi de vint anys (1958-78), en què pertangué a la diòcesi barcelonina.

LA DIVERSIFICACIÓ, DECADÈNCIA I GRANS PERSONALITATS

També s'incrementa, al llarg del segle XIX, la indústria tèxtil i es desenvolupa progressivament la indústria tapera, que arribà a ser una de les més importants de la població. Arenys és el primer poble de l'extensa zona de producció de taps, que s'estén pel Baix Empordà i la Selva. El 1885, hi havia 22 tallers de suro que donaven feina a uns 350 treballadors.

La deficient agricultura de començament del XIX és aviat superada i moltes vinyes són transformades en hortes i jardins de tarongers. A mitjan segle, la vila arriba als 6.000 habitants. Malgrat tot, a partir de 1850, comença un període de decadència en tots els camps, a excepció del de la indústria surera. En primer lloc, mimva l'activitat de les mestrances, que de cinc passen a tres i després a dues, així com hi ha una progressiva regressió en la navegació oceànica i de cabotatge. En són les causes més importants: la pèrdua de les colònies americanes, l'aparició dels vaixells de vapor, i del ferrocarril, inaugurat a Arenys el 1857. A més, molts vaixells són matriculats a Barcelona, on el port oferia un refugi més segur, o a les poblacions veïnes a la capital catalana.

El 1850, es clausura l'Escola de Pilots, que tornarà a apareixer efímerament de 1868 a 1874. L'epidèmia de còlera de 1854-56 produeix més de 200 morts. A partir de 1879, queda extinguida l'activitat tèxtil de la vila. La dècada dels vuitanta i comencament dels noranta és el punt àlgid de la decadència. Hi ha molta gent sense feina i vénen molts captaires, principalment de fora. Es respira un ambient de pessimisme i de nostàlgia de les velles glòries. La població s'ha tornat a reduir a 4.000 habitans.

Amb tot, la indústria de les puntes, continua en alça. El 1862, el matrimoni, Marià Castells i Maria Anna Simon, funden una empresa de puntes que va arribar a ser la més important de l'Estat Espanyol. En els períodes de forta comanda donava feina a més de 400 puntaries, tan d'Arenys, com dels pobles de la rodalia.

A més, a la meitat dels seixanta, ha estat instal·lada una fàbrica de vidre -el que serà més tard el famós "Forn del Vidre"-i, el 1882, es crea una fàbrica de ciment hidràulic i després altres de mosaics, productes químics, sabó, verdet, etc. Funcionen també algunes indústries de pasta alimentària, que exporten a Ultramar, i diverses adoveries. El 1888 s'inaugura la il·luminació de gas de la localitat, projectada el 1865.

Al llarg del segle XIX, Arenys fou bressol de grans personalitats que destacaren en tots els camps. Citarem entre els més importants: Josep Antoni Elias i d'Aloy (1814-1881), prestigiós jurista, matemàtic i polític; el comediògraf i pioner de la Renaixença, Josep Maria Arnau i Pascual (1831-1913); el pedagog Francesc Flos i Calcat (1859-1929); l'historiador Fidel Fita i Colomer, S.J, (1836-1917); el pianista Carles Gumersind Vidiella (1836-1917); el compositor Joan Martorell i Castelló (1869-1911); el zooleg i avicultor Salvador Castelló i Carreras (1863-1950); en el camp eclesiàstic destaquen: la mare Paula Montalt (1799-1889) fundadora de les RRMM Escolàpies; Anna Maria Ravell i Barrera (1819-1893), fundadora de les Franciscanes Misioneres de la Immaculada Concepció; el jesuïta Joaquim Forn i Roget (1813-1870), teòleg eminent; i els bisbes Jaume Català i Albosa (1835-1899), que ocupà les seus de Cadis i de Barcelona; el caputxí Xavier Vilà i Mateu (1854-1913), bisbe d'Adra i vicari apostòlic de Guam, a les illes Mariannes; i Francesc de Pol i Baralt (1854-1914), bisbe de Girona.

El 1863, Martí Pons i Llobet, músic d'una de les orquestrines de la vila, fundà un cor de veus masculines que anomenà "Sociedad Coral la Esperança", inscrita en la federació dels Cors de Clavé i que manté la seva activitat fins avui dia.

El 1885, es crea l'Ateneu Arenyenc, entorn del qual s'agrupà l'activitat artística i intel·lectual de la població. L'entitat organitzava certàmens literaris, jocs florals i posseia una bona biblioteca.

Al tombant de segle es comença a respirar un aire de progrés. El 1896, s'obre la fàbrica de licor Calisay i es renova completament el forn del vidre. L'adveniment de la guerra europea produeix una forta embranzida de la indústria de gènere de punt; el 1917, funcionen més de vuit fàbriques a la vila, que exporten a l'Estat espanyol i a l'estranguer. Per contra, la indústria tapera sofreix una regressió, fins a desaparèixer del tot després de la Guerra Civil (1936-1939), i queda només com a petita artesania.

El 1906, neix Joventut Seràfica, institució pietosa, cultural i recreativa, avui dia encara en plena activitat. Afí als pares caputxins, constava de dues seccions, la dramàtica i la coral-l'"Orfeó Seràfic Marià".

El 1917, es constitueix a la població la Lliga Regionalista, com a resultat de la fusió de diversos grups polítics, amb el Centre Catalanista, creat el 1899. El partit monàrquic, vencedor fins aleshores de tots els comicis, fou derrotat, el 1919, per la Lliga, que a partir d'aquest moment va guanyar sempre les eleccions.

El fort temporal de 1911, que causà nombroses víctimes entre la gent de mar de la comarca, determinà l'Ajuntament d'Arenys, recolzat pels de les poblacions veïnes, a sol·licitar novament -la primera petició data de 1778- la construcció d'un port de refugi, atés que, entre Barcelona i Sant Feliu de Guíxols, no hi havia cap zona d'aixopluc d'embarcacions. L'autorització fou concedida el 1917, i les obres, començades el 1920, van ser portades a terme pel construcctor Francesc Soler i Miró, àlies "València", segons projecte de l'enginyer Josep Maria Ortega, i s'allargaren fins el 1931, any en què l'empresa constructora va fer fallida.

Arenys va esdevenint cada vegada més una població industrial i, al iniciar-se els anys trenta la indústria del gènere de punt és la capdavantera del poble. Les fàbriques tèxtils i la del forn del vidre s'han convertit en núclis de subversió, i compten amb alguns afiliats a la CNT i a la FAI. Els anys immediats a la Guerra Civil (1936-39) són de gran agitació social i sovinteguen les vagues. Importants cenetistes, com Ascaso i Durruti, es desplacen sovint a la vila i protagonitzen diversos incidents. Tot i això, a les eleccions del febrer del 36, Arenys és un dels tres pobles de Catalunya on triomfa la Lliga Catalana.

LA GUERRA CIVIL (1936-39) I LA POSTGUERRA

La revolució de l'estiu del 36, es cobrà algunes víctimes, més aviat de gent de partits de centre que no pas de dretes. El 22 de juliol es cremaren tot els altars laterals de l'església i fou mutilat el retaule major. El 28 de juliol foren afusellats el rector, el vicari i un frare. Seguiren gent de classes mitjanes catalanistes i fins i tot algun sindicalista moderat.

Durant la guerra, les fàbriques metalúrgiques col·lectivitzades funciaven a bon ritme. Per això, la població fou castigada per bombardeigs de l'aviació sublevada i per algunes incursions del destructor "Canarias". El 26 de gener de 1939, les tropes del general Franco s'apoderaren d'Arenys.

A la immediata postguerra la indústria es mantingué més o menys estable dins la penúria de l'època, i fins i tot s'instalà a la població una fàbrica de moles abrasives i de vàscules (MUVISA). També es dóna un floriment de la vida religiosa propiciat pel "Nacional Catolicismo". En aquells moments hi ha a la vila 9 convents, 2 d'ordes religiosos masculins i 7 de femenins: els frares caputxins, els germans de sant Gabriel, les mares Clarisses, les de Sant Vicenç de Paül, les de l'Hospital, les Josefines de l'Asil, les de Villa Betània, i les escoles i internats de les R.M. Escolàpies i de la Presentació de Tours.

El 1947, són represes les obres del port pel constructor Francisco Panadero Coello i sota la direcció de l'enginyer González Isla. Un cop acabats de construir els dos espigons, es transforma en un port esportiu i sobretot pesquer, que atreu a nombrosos pescadors, principalment de Sant Carles de la Ràpita.

A principis del seixanta Arenys queda afectat també, pel "boom" turístic, es construeixen hotels i comença l'especulació urbanística. Per contra comença la davallada de l'indústria tèxtil que s'accentua al llarg del anys setanta. En aquesta època es produeix una forta immigració d'andalusos, amb el consegüent augment demogràfic de la població, que fins a aquelles dates s'havia mantingut a la ratlla dels 7.000 habitants.

Arenys ha continuat sobresortint per la seva activitat artística i cultural i alguns dels seus fills han traspassat els àmbits purament locals. Es destaquen: el pintor, gravador i dibuixant Joan Colom i Agustí (1879-1969); mossèn Josep Palomer i Alzina (1886-1961), historiador, membre de les acadèmies d'història i de les Bones Lletres i impulsor de les restauracions del monestirs de Poblet i Santes Creus; Josep Maria Miquel i Vergès (1905-1964), literat, especialitzat en la Renaixença i en la història de Mèxic; Fèlix Cucurull i Tey (1919-1996), poeta, novel·lista i historiador basicament del nacionalisme català; Josep Maria Pons i Guri (1909), historiador, especialitzat en temes jurídics medievals i autor de nombrosos estudis sobre la historia local; Lluís Ferran de Pol (1911-1995), novel·lista. Encara que no és nascut a Arenys, comptem entre els arenyencs l'escriptor Salvador Espriu i Castelló (1913-1985), que a través de la seva recreació d'Arenys com a Sinera l'ha elevat a la categoria de mite i l'ha fet trascendir al món de la literatura catalana i universal.

ARENYS AVUI

Actualment, Arenys és una vila eminentment comercial, que viu de les activitats portuaries i a l'entorn de la seva capitalitat judicial - els jutjats, la delegació d'hisenda i el registre de la propietat porten a la població al voltant d'un miler de persones al dia-.

Com a centres d'interès cultural cal esmentar en primer lloc l'Arxiu Històric Fidel Fita, fundat el 1934 i que és un dels arxius públics més antics de Catalunya; el Museu Frederic Marès de la Punta, obert des de 1983, gràcies a la valuosa donació de l'escultor i col·leccionista de qui porta el nom; i el Centre d'Estudis Salvador Espriu, creat el 1987, encarregat d'estudiar i difondre l'obra del poeta de Sinera.

Textos elaborats per Teresa Macià i Agustí Espriu.

Revisats per Josep Maria Pons i Guri.

Abril 1996.