Salvem la Tordera

ALTERNATIVES ECOLÒGIQUES I MÉS BARATES QUE LA DESSALADORA DE BLANES
Assemblea d'Entitats Ecologistes de Catalunya 13 de setembre del 2000

L'anunci fet ahir pel conseller de Medi Ambient, Felip Puig sobre la possible instal·lació d'una planta de dessalinització d'aigua de mar l'altura de Blanes, amb un cost d'inversió d'entre 10.000 i 12.000 milions de pessetes per a la producció d'uns 60.000 metres cúbics d'aigua diaris, ha provocat un debat en la població local sobre la conveniència o no d'aquesta instal·lació. La intenció del Govern és incloure aquesta instal·lació al Pla Hidrològic Nacional (PHN). L'aigua produïda per la dessalinitzadora, uns 22 hectòmetres cúbics a l'any, seria destinada al consum domèstic de les poblacions del sud de la Costa Brava per reduir la pressió existent actualment sobre l'aqüífer de la Tordera. L'Associació de Naturalistes de Girona ja ha anunciat la seva oposició si abans no s'esgoten les alternatives més barates i més ecològiques.

El creixement urbanístic descontrolat dels darrers anys a la zona de Blanes- Lloret, juntament amb l'ús indegut que es fa de l'aigua per regar camps de golf i cultius impropis de la Mediterrània, és la causa que ha provocat la sobreexplotació de la conca de la Tordera. La situació crítica, que afecta a bona part de les comarques del Maresme i La Selva, va obligar al Govern de la Generalitat a declarar la conca com a sobreexplotada el passat mes de juny. Fet que impossibilita la concessió de noves captacions d'aigua. Aquesta qüestió pot ésser vista com un fre al desenvolupament o bé com un avís de que estem superant la capacitat de càrrega ecològica del territori

Des d'una òptica ecologista, la opció lògica després de la sobreexplotació de la Tordera hauria d'haver estat la inversió en aplicacions tècniques i investigació, per realitzar una gestió integrada de l'aigua a tota la conca. Per gestió integrada s’entén la utilització conjunta d’aigües superficials i subterrànies sota criteris de sostenibilitat. Aquí diem sostenibilitat en un sentit ampli, és a dir, incloent-hi el restabliment del funcionament dels sistemes naturals com un dels criteris que cal considerar. Com que això de gestió integrada sona bé però no s’entén gaire, potser convé esmentar un parell de conceptes.

Com a primer exemple del que s’ha d’evitar sota criteris de gestió integrada, cal esmentar el que es proposa per fer front a la contaminació de nitrats. No sembla adequat a llarg termini el progressiu abandonament de recursos actualment en servei perquè es vagin contaminant poc a poc. Això no és només malbaratar la poca aigua que tenim, sinó que afecta també a la flora i fauna del rius i l’economia. Aquest darrer punt resta clarament il·lustrat pel cas de Barcelona, on es bomben de l’ordre de 30 hm3/any per mantenir baix el nivell freàtic. La majoria d’aquesta aigua s’aboca a les clavegueres, de manera que al cost del bombament s’hi afegeix la pèrdua de l’aigua i el cost del tractament.Una segona idea per il·lustrar el concepte de gestió integrada és la que algú sigui i se senti responsable. Part de les disfuncions actuals són degudes que ningú no sembla sentir-se responsable. les empreses subministradores només se senten responsables de l’abastament, la Junta d’Aigües de la quantitat, la de Sanejament del tractament de les aigües residuals, la Conselleria d’Agricultura dels recs, la de Sanitat de les condicions sanitàries del subministrament i la d’Indústria de l’estalvi per part de la indústria. Val a dir que la recent creació i propera posada en marxa de l’Agencia Catalana de l’Aigua (ACA) ha d’ésser considerada un primer pas en aquesta direcció.Optar per la gestió integrada, a més de permetre la recuperació de la qualitat dels nostres sistemes hídrics, afavoriria el desenvolupament tecnològic d’empreses ambientals al nostre país en un moment de gran futur (per una vegada, no aniríem a remolc de la resta del món occidental!).

El cost de dessalar aigua del mar per osmosi inversa per a una planta de 60.000 m3/dia (22 hm3/any) és, segons el LBAE, d’unes 72 ptes./m3 (unes 50 ptes./m3 de funcionament i la resta d’amortització al 5% en 15 anys), ja que el cost energètic d'una instal·lació d'aquest tipus és elevat. Aquest preu final contrasta amb les 27 ptes/m3 actuals. La tecnologia de l’osmosi està perfectament provada i és una bona opció per èpoques de sequera o quan no hi han altres alternatives. Però com a opció per augmentar encara més el creixement urbanístic de la zona afectada, obre si més no el dilema de si seran les noves promocions urbanístiques o els nous camps de golf els qui sufragaran aquest cost o bé es repartirà entre tots els usuaris.

Quan es parla de la manca d'aigua, cal plantejar-se fins a quin punt l'estimació de consum de 110 m3 per habitant que sosté el Pla hidrològic de les conques internes de Catalunya no és ja un element de insostenibilitat en la gestió de l'aigua. Com a referent, la demanda domèstica mitjana mundial és de 52 m3/hab./any (estimació per a l’any 1987) i l’europea de 87 m3/hab./any (1995). Les dotacions són molt variables però no semblen guardar gaire relació amb el nivell de desenvolupament econòmic. A Alemanya i el Regne Unit són de 64 i 41 m3/hab./any, respectivament, mentre que a Grècia, un altre país amb problemes de sequera la dotació és de 42 m3/hab./any. Catalunya es situa doncs entre els països que més aigua gasten per sobre de Suïssa i Àustria on l'aigua és molt abundant.

Amb aquesta premissa tan qüestionable el Pla hidrològic estableix una demanda a Catalunya de 1.302 hm3 i els recursos disponibles són 1.587 hm3. És a dir, en termes mitjans i considerant totes les conques internes, en tenim prou d’aigua. Però, el Govern de la Generalitat preveu que la demanda encara pujarà i que la degradació de la qualitat dels recursos actuals (sobretot subterranis) farà que s'hagin d’abandonar alguns d’ells per por a la contaminació. Clar està que tot això passarà, si no es fa res.

Aquestes son quatre de les alternatives que segons l'ANG, ara per ara, requereixen inversions molt més prioritàries que una dessaladora:

Protecció dels aqüífers

La protecció de les aigües subterrànies és una acció habitual a tots els països desenvolupats. De manera específica, la majoria dels països europeus han engegat polítiques actives per tal de reduir les entrades de nitrats, hidrocarburs i altres contaminants als aqüífers. Els nitrats a més de contaminar les aigües, tenen l’efecte d’inhibir els processos de degradació natural de molts dels microcontaminants orgànics, que hauran d’ésser eliminats quan es comenci a aplicar la nova directiva europea de l’aigua. És possible que els únics ciutadans que estiguin gaudint d’una aigua de qualitat homologable a la qual es requerirà en el futur siguin els que reben aigua de pous. El fet que aquests pous s’hagin de tancar és, doncs, irònic. La reducció de nitrats requereix reduir la utilització de fertilitzants, tasca que no és pas fàcil però caldrà fer front més tard o més d’hora. A més de reduir els nitrats cal començar una política activa de definició de perímetres de protecció dels aqüífers.

Regeneració i reutilització d’aigües

L'aigua pot ser reutilitzada infinites vegades si el procés és net. Per això, les activitats orientades a facilitar la utilització d’aigües residuals tractades i d’aigües disponibles però de qualitat no assegurada estan cridades a ser les que definitivament solucionin la manca d'aigua.Als Estats Units, es reciclen d’aquesta manera entre el 10% i el 30% del consum (cal recordar que, en les condicions actuals, la garantia de subministrament a Catalunya seria adequada si es reduís la demanda en un 12%).

Polítiques d’estalvi

Dins aquest apartat s’inclouen diversos tipus d’activitats: educació ambiental, utilització d’equipaments de baix consum, revisió de les xarxes i polítiques de preus.
• Educació ambiental. Les campanyes de conscienciació solen reservar-se com una de les primeres accions que cal prendre per fer front a les sequeres Considerem que no s’hauria d’exhaurir la capacitat d’estalvi.

• Equipaments estalviadors. aprofitar les expectatives de reducció del consum per la via dels equipaments (aixetes, dutxes, cisternes).

• Revisió de les Xarxes. cal evitar pèrdues en les canonades i invertir en el manteniment de les xarxes d'abastament públic.

• Política de preus. Un dels elements més importants per a la gestió integrada és la política de preus. En general es considera que el consum domèstic és molt rígid, en el sentit que variacions del preu de l’aigua no condueixen a canvis substancials del consum. El LBAE qüestiona aquesta idea i esmenta que l’elasticitat pot arribar a –0,57 (un augment del 1% del preu condueix a una reducció de la demanda del 0,57%). És a dir, les variacions de preus poden tenir un cert efecte sobre la demanda. Actualment, es paga una part constant força alta, i una part variable relativament petita. L’efecte d’això és que el preu mitjà del m3 baixa en augmentar el consum. És evident que això afavoreix els consums alts i, en general, el malbaratament de l’aigua. Per evitar-ho cal fer servir estructures de tarifes amb preus marginals (i mitjans!) creixents amb el consum. Això, a més de tendir a frenar el creixement de la demanda per als consumidors petits, suposa un bon incentiu perquè els grans consumidors (que paguen preus marginals alts) considerin la possibilitat de fer servir aigua regenerada.

Polítiques d’augment directe de la disponibilitat de subministrament

Dins aquest apartat també s’inclouen tres tipus de mesures: variacions en els règims de concessions de centrals elèctriques, augment de la recàrrega d’aigua de pluja i reducció de la salinitat d’aigües de baixa qualitat.

• Concessions de minicentrals. La garantia de subministrament és baixa en part per les obligacions de mantenir un cabal mínim per a les centrals elèctriques aigües avall dels embassaments. Una manera de millorar la garantia seria variar els règims concessionals, de manera que l’abastament d'aigua tingués prioritat per damunt de la producció elèctrica.

• Recàrrega d’aigua de pluja. Les mesures orientades a l’aprofitament d’aigües de pluja consisteixen en afavorir que es recarreguin els aqüífers. Això s’aconsegueix mitjançant grans basses de recàrrega artificial de l’aigua que flueix pels rius durant les avingudes o mitjançant col·lectors permeables, quan existeix una xarxa de drenatge doble (una per a aigües residuals i una altre per a l’aigua de tempestes). Com que la pluja té una salinitat molt baixa i les concentracions de contaminants solen ésser prou baixes com per assegurar la seva eliminació per regeneració natural als aqüífers, aquestes actuacions tendeixen a millorar la qualitat de l’aigua, a més d’implicar un augment net dels recursos.

• Dessalinització. Si les anteriors opcions no fossin suficients, sempre es podria recórrer a la dessalinització d’aigües residuals (molt més barata que la marina). Si l’aigua que surt d’una estació de tractament terciari passés un procés d’osmosi inversa, l’aigua resultant tindria una salinitat molt baixa i cap microcontaminant.

ANG: 972 22 36 38
a/e: ang@grn.es



	Documentació ALTERNATIVES ECOLÒGIQUES I MÉS BARATES QUE LA DESSALADORA DE BLANES Assemblea d'Entitats Ecologistes de Catalunya 13 de setembre del 2000 L'anunci fet ahir pel conseller de Medi Ambient, Felip Puig sobre la possible instal·lació d'una planta de dessalinització d'aigua de mar l'altura de Blanes, amb un cost d'inversió d'entre 10.000 i 12.000 milions de pessetes per a la producció d'uns 60.000 metres cúbics d'aigua diaris, ha provocat un debat en la població local sobre la conveniència o no d'aquesta instal·lació. La intenció del Govern és incloure aquesta instal·lació al Pla Hidrològic Nacional (PHN). L'aigua produïda per la dessalinitzadora, uns 22 hectòmetres cúbics a l'any, seria destinada al consum domèstic de les poblacions del sud de la Costa Brava per reduir la pressió existent actualment sobre l'aqüífer de la Tordera. L'Associació de Naturalistes de Girona ja ha anunciat la seva oposició si abans no s'esgoten les alternatives més barates i més ecològiques. El creixement urbanístic descontrolat dels darrers anys a la zona de Blanes- Lloret, juntament amb l'ús indegut que es fa de l'aigua per regar camps de golf i cultius impropis de la Mediterrània, és la causa que ha provocat la sobreexplotació de la conca de la Tordera. La situació crítica, que afecta a bona part de les comarques del Maresme i La Selva, va obligar al Govern de la Generalitat a declarar la conca com a sobreexplotada el passat mes de juny. Fet que impossibilita la concessió de noves captacions d'aigua. Aquesta qüestió pot ésser vista com un fre al desenvolupament o bé com un avís de que estem superant la capacitat de càrrega ecològica del territori Des d'una òptica ecologista, la opció lògica després de la sobreexplotació de la Tordera hauria d'haver estat la inversió en aplicacions tècniques i investigació, per realitzar una gestió integrada de l'aigua a tota la conca. Per gestió integrada s’entén la utilització conjunta d’aigües superficials i subterrànies sota criteris de sostenibilitat. Aquí diem sostenibilitat en un sentit ampli, és a dir, incloent-hi el restabliment del funcionament dels sistemes naturals com un dels criteris que cal considerar. Com que això de gestió integrada sona bé però no s’entén gaire, potser convé esmentar un parell de conceptes. Com a primer exemple del que s’ha d’evitar sota criteris de gestió integrada, cal esmentar el que es proposa per fer front a la contaminació de nitrats. No sembla adequat a llarg termini el progressiu abandonament de recursos actualment en servei perquè es vagin contaminant poc a poc. Això no és només malbaratar la poca aigua que tenim, sinó que afecta també a la flora i fauna del rius i l’economia. Aquest darrer punt resta clarament il·lustrat pel cas de Barcelona, on es bomben de l’ordre de 30 hm3/any per mantenir baix el nivell freàtic. La majoria d’aquesta aigua s’aboca a les clavegueres, de manera que al cost del bombament s’hi afegeix la pèrdua de l’aigua i el cost del tractament.Una segona idea per il·lustrar el concepte de gestió integrada és la que algú sigui i se senti responsable. Part de les disfuncions actuals són degudes que ningú no sembla sentir-se responsable. les empreses subministradores només se senten responsables de l’abastament, la Junta d’Aigües de la quantitat, la de Sanejament del tractament de les aigües residuals, la Conselleria d’Agricultura dels recs, la de Sanitat de les condicions sanitàries del subministrament i la d’Indústria de l’estalvi per part de la indústria. Val a dir que la recent creació i propera posada en marxa de l’Agencia Catalana de l’Aigua (ACA) ha d’ésser considerada un primer pas en aquesta direcció.Optar per la gestió integrada, a més de permetre la recuperació de la qualitat dels nostres sistemes hídrics, afavoriria el desenvolupament tecnològic d’empreses ambientals al nostre país en un moment de gran futur (per una vegada, no aniríem a remolc de la resta del món occidental!). El cost de dessalar aigua del mar per osmosi inversa per a una planta de 60.000 m3/dia (22 hm3/any) és, segons el LBAE, d’unes 72 ptes./m3 (unes 50 ptes./m3 de funcionament i la resta d’amortització al 5% en 15 anys), ja que el cost energètic d'una instal·lació d'aquest tipus és elevat. Aquest preu final contrasta amb les 27 ptes/m3 actuals. La tecnologia de l’osmosi està perfectament provada i és una bona opció per èpoques de sequera o quan no hi han altres alternatives. Però com a opció per augmentar encara més el creixement urbanístic de la zona afectada, obre si més no el dilema de si seran les noves promocions urbanístiques o els nous camps de golf els qui sufragaran aquest cost o bé es repartirà entre tots els usuaris. Quan es parla de la manca d'aigua, cal plantejar-se fins a quin punt l'estimació de consum de 110 m3 per habitant que sosté el Pla hidrològic de les conques internes de Catalunya no és ja un element de insostenibilitat en la gestió de l'aigua. Com a referent, la demanda domèstica mitjana mundial és de 52 m3/hab./any (estimació per a l’any 1987) i l’europea de 87 m3/hab./any (1995). Les dotacions són molt variables però no semblen guardar gaire relació amb el nivell de desenvolupament econòmic. A Alemanya i el Regne Unit són de 64 i 41 m3/hab./any, respectivament, mentre que a Grècia, un altre país amb problemes de sequera la dotació és de 42 m3/hab./any. Catalunya es situa doncs entre els països que més aigua gasten per sobre de Suïssa i Àustria on l'aigua és molt abundant. Amb aquesta premissa tan qüestionable el Pla hidrològic estableix una demanda a Catalunya de 1.302 hm3 i els recursos disponibles són 1.587 hm3. És a dir, en termes mitjans i considerant totes les conques internes, en tenim prou d’aigua. Però, el Govern de la Generalitat preveu que la demanda encara pujarà i que la degradació de la qualitat dels recursos actuals (sobretot subterranis) farà que s'hagin d’abandonar alguns d’ells per por a la contaminació. Clar està que tot això passarà, si no es fa res. Aquestes son quatre de les alternatives que segons l'ANG, ara per ara, requereixen inversions molt més prioritàries que una dessaladora: Protecció dels aqüífers La protecció de les aigües subterrànies és una acció habitual a tots els països desenvolupats. De manera específica, la majoria dels països europeus han engegat polítiques actives per tal de reduir les entrades de nitrats, hidrocarburs i altres contaminants als aqüífers. Els nitrats a més de contaminar les aigües, tenen l’efecte d’inhibir els processos de degradació natural de molts dels microcontaminants orgànics, que hauran d’ésser eliminats quan es comenci a aplicar la nova directiva europea de l’aigua. És possible que els únics ciutadans que estiguin gaudint d’una aigua de qualitat homologable a la qual es requerirà en el futur siguin els que reben aigua de pous. El fet que aquests pous s’hagin de tancar és, doncs, irònic. La reducció de nitrats requereix reduir la utilització de fertilitzants, tasca que no és pas fàcil però caldrà fer front més tard o més d’hora. A més de reduir els nitrats cal començar una política activa de definició de perímetres de protecció dels aqüífers. Regeneració i reutilització d’aigües L'aigua pot ser reutilitzada infinites vegades si el procés és net. Per això, les activitats orientades a facilitar la utilització d’aigües residuals tractades i d’aigües disponibles però de qualitat no assegurada estan cridades a ser les que definitivament solucionin la manca d'aigua.Als Estats Units, es reciclen d’aquesta manera entre el 10% i el 30% del consum (cal recordar que, en les condicions actuals, la garantia de subministrament a Catalunya seria adequada si es reduís la demanda en un 12%). Polítiques d’estalvi Dins aquest apartat s’inclouen diversos tipus d’activitats: educació ambiental, utilització d’equipaments de baix consum, revisió de les xarxes i polítiques de preus. • Educació ambiental. Les campanyes de conscienciació solen reservar-se com una de les primeres accions que cal prendre per fer front a les sequeres Considerem que no s’hauria d’exhaurir la capacitat d’estalvi. • Equipaments estalviadors. aprofitar les expectatives de reducció del consum per la via dels equipaments (aixetes, dutxes, cisternes). • Revisió de les Xarxes. cal evitar pèrdues en les canonades i invertir en el manteniment de les xarxes d'abastament públic. • Política de preus. Un dels elements més importants per a la gestió integrada és la política de preus. En general es considera que el consum domèstic és molt rígid, en el sentit que variacions del preu de l’aigua no condueixen a canvis substancials del consum. El LBAE qüestiona aquesta idea i esmenta que l’elasticitat pot arribar a –0,57 (un augment del 1% del preu condueix a una reducció de la demanda del 0,57%). És a dir, les variacions de preus poden tenir un cert efecte sobre la demanda. Actualment, es paga una part constant força alta, i una part variable relativament petita. L’efecte d’això és que el preu mitjà del m3 baixa en augmentar el consum. És evident que això afavoreix els consums alts i, en general, el malbaratament de l’aigua. Per evitar-ho cal fer servir estructures de tarifes amb preus marginals (i mitjans!) creixents amb el consum. Això, a més de tendir a frenar el creixement de la demanda per als consumidors petits, suposa un bon incentiu perquè els grans consumidors (que paguen preus marginals alts) considerin la possibilitat de fer servir aigua regenerada. Polítiques d’augment directe de la disponibilitat de subministrament Dins aquest apartat també s’inclouen tres tipus de mesures: variacions en els règims de concessions de centrals elèctriques, augment de la recàrrega d’aigua de pluja i reducció de la salinitat d’aigües de baixa qualitat. • Concessions de minicentrals. La garantia de subministrament és baixa en part per les obligacions de mantenir un cabal mínim per a les centrals elèctriques aigües avall dels embassaments. Una manera de millorar la garantia seria variar els règims concessionals, de manera que l’abastament d'aigua tingués prioritat per damunt de la producció elèctrica. • Recàrrega d’aigua de pluja. Les mesures orientades a l’aprofitament d’aigües de pluja consisteixen en afavorir que es recarreguin els aqüífers. Això s’aconsegueix mitjançant grans basses de recàrrega artificial de l’aigua que flueix pels rius durant les avingudes o mitjançant col·lectors permeables, quan existeix una xarxa de drenatge doble (una per a aigües residuals i una altre per a l’aigua de tempestes). Com que la pluja té una salinitat molt baixa i les concentracions de contaminants solen ésser prou baixes com per assegurar la seva eliminació per regeneració natural als aqüífers, aquestes actuacions tendeixen a millorar la qualitat de l’aigua, a més d’implicar un augment net dels recursos. • Dessalinització. Si les anteriors opcions no fossin suficients, sempre es podria recórrer a la dessalinització d’aigües residuals (molt més barata que la marina). Si l’aigua que surt d’una estació de tractament terciari passés un procés d’osmosi inversa, l’aigua resultant tindria una salinitat molt baixa i cap microcontaminant. ANG: 972 22 36 38 a/e: ang@grn.es