L'última processó de Sant Roc
Agustí Espriu i Malagelada*

La irrupció del boom turístic i del consumisme del "600 i la tele", de finals dels anys cinquanta i principis dels seixanta, va produir un capgirament de la nostra societat. Les festes religioses i populars arrelades a un món que desapareixia a marxes forçades, se'n van ressentir profundament. Si bé feia anys que havien iniciat la decadència, la davallada produïda en aquests pocs anys de transició va ser molt brusca.

Els primers actes religiosos que es van veure afectats pels nous corrents van ser les processons. El 1961, va sortir per darrera vegada la processó de la Mare de Déu d'Agost, la patrona titular de la vila, que anys enrera es veia amb gran esplendor. El 1964, li va arribar el torn a la de Sant Roc.

El matí d'aquell 16 d'agost van tenir lloc els actes acostumats, entre els quals va destacar l'ofici, a les 10,30, amb assistència de les Autoritats, cantat, com durant molts anys, per l'Orfeó Seràfic Marià. El sermó anà a càrrec del P. Plàcid de Bulas, caputxí.

Durant el dia, es van passejar pel poble acompanyats del flabiolaire, quatre macips i quatre captadores. Les noies anaven amb un vestit blanc, de faldilla sobre genoll, una mica a la moda "saco", que tenia molt d'èxit aquella època.

El Full Parroquial anunciava succintament la processó de la tarda en la secció de "Cultos": "Hoy, Fiesta de San Roque. A las 7 de la tarde, Procesión en honor del Santo, siguiendo el curso de las Ramblas".

Els actes, però, van començar abans de les 7. A les 6 de la tarda, pujaven pel mig de la Riera, les Autoritats des de l'Ajuntament, precedides d'una llarga corrua. Obria la comitiva el famós Josep Solà (a) "Paton", portant la grossa bandera de Sant Roc. Era un espectacle veure com aquell home alt i sec, ja gran, feia voleiar aquella bandera pesant, a base de saltirons, giravoltes i mitges passes endarrera, al compàs del pas-doble que tocaven "Los Martínez" darrera seu.

"Los Martínez" era una banda de Badalona, composta per uns 10 músics, la major part força granadets, que des de feia uns quants anys venien a animar la festa, suposo que perquè resultaven molt bé de preu. El seu uniforme -vestit blau-marí i gorra de plat blanca- els feia semblar una orquestra de capitans de vaixell. Potser els esqueia més interpretar "mambos" i "Cha-cha-chas" en un "xeringuito", guarnit amb fanalets, que participar en diades d'un regust tan tradicional com la nostra. Per als cercaviles, no tocaven aquell pasdoble tan airós que havien fet famós a Arenys les cobles de categoria, sobretot les de la part de Girona, sinó un amb una tonada molt semblant al "No comerás patatas, no".

Darrera "Los Martínez", hi anaven els balladors i balladores de la Dansa d'Arenys, precedits per l'estándar de l'Esbard Maragall. Finalment venien les Autoritats -amb l'agutzil Miquelito al davant, duent la vara-, la Junta i els confrares de Sant Roc, presidits pel Sr. Josep Moré Llorens, el pendonista i els cordonistes.

Pels voltants de dos quarts de set, l'Esbart Maragall va ballar la Dansa d'Arenys, al mig de la Riera, al so d'un magnetòfon, amplificat amb altaveus. La nostra Dansa tenia massa corxeres perquè la poguessin executar "Los Martínez".

Acabada la Dansa, va sortir la processó, a les 7, del portal gran de la Parròquia, mentre les campanes repicaven, no amb repic solemne de festa de primera classe, sinó de segona, o sigui, sense fer sonar la campana del Sometén.

Encapçalava la desfilada en "Paton" amb la bandera, ara reposant al llarg del pal, sense ser desplegada per ballarugues. Darrera d'ell, uns escolans amb albes portaven quatre gamfarons blancs, en fila i la creu amb dos cirials.

Venia després, en dues rengleres, el "gros" de la processó, amb ciris. L'assistència de fidels, que havia minvat molt en els darrers temps, aquell any era migradíssima. Una vintena d'homes per banda, amb algun nen escadusser. O sigui, en total unes quaranta o, a tot estirar, cinquanta persones, tothom dels sexe masculí. Cal recordar que, com a moltes d'altres processons, a la de Sant Roc no hi anaven dones.

A continuació i al mig dels rengles, seguia el pendonista amb la bandera i els dos cordonistes. Aquell any 1964, va ser pendonista el Sr. Salvador Anglada i Thos, conegut jardiner de la vila, i cordonistes els seus gendres, Rossend López i Rueda i Frederic Fàbregas i Rigola. Tots tres havien estat designats com a tals l'any anterior, però no havien pogut portar a terme la comesa perquè la tarda del 16 d'Agost de 1963 va baixar la Riera i es suspengué la processó.

Darrera el pendó desfilaven "Los Martínez" que anaven alternant la interpretació del "Tantum ergo", himne eucarístic per excel·lència, amb la del "Rosa d'Abril", cant a la Mare de Déu de Montserrat, totes dues peces ben poc adients amb la festivitat del sant pelegrí de Montpeller. Però devia ser tot el repertori religiós d'aquella Banda badalonina, un xic, val a dir-ho, "patxanguera".

"Los Martínez" obrien pas a la imatge de Sant Roc, que era portat sobre un baiart amb flors pels quatre macips.

Flanquejava el sant, amb blandons, algunes persones estretament vinculades a la celebració de la diada: A un cantó, el Sr. Josep Mª Nogueras i de Prats, Administrador Gros, el germà gran de can Nogueras, la família que durant tants anys va mantenir el caliu de la festa.

A L'altre cantó, en Josep M. Graupera i Llinàs, en representació del seu pare, Jaume Graupera i Solà, Administrador segon. La familia Graupera va salvar la imatge grossa del sant de ser destruïda, el 1936. Al costat d'en Graupera, el Sr. Xavier Maimí, el músic arenyenc que va recuperar la Dansa d'Arenys i que va fixar-se la partitura definitiva. El Sr. Maimí va morir mesos després.

Seguidament, Mn Josep Fullà, capellà de les Germanetes, un parell de seminaristes i un escolà representaven la, en altre temps, poderosa Comunitat de Preveres d'Arenys.

Darrera el sant, Mn. Josep Arans, Ecònom-Arxiprest de la vila, presidia religiosament l'acte, revestit amb alba, estola i capa pluvial. Li aguantaven les vores de la capa Mn. Fernando Xuclà, capellà del col·legi de la Presentació com a diaca, i Mn. Josep Mª Nicolau, com a sots-diaca. La capa i les dalmàtiques eren de color blanc, com ho exigia la litúrgia del dia, i d'estil gotitzant, que aleshores s'estava posant de moda entre el clergat del bisbat de Barcelona i que era considerat progressista enfront de l'estil barroc dels ornaments, símbol llavors d'immobilisme.

Tot seguit, en "Miquelito" donava pas a l'Ajuntament i a la Junta de la Confraria de sant Roc, que tancaven la desfilada.

La processó va seguir el trajecte de la Riera, va sortir per can Majó, va baixar pel mig de la Riera, va trencar pel Travers i va pujar per la vorera esquerra fins a can Sagrera, on es va desviar cap a l'església. Quedaven lluny aquelles solemnes processons d'altres temps que, a més per la Riera, passaven pels quatre carrers principals de la vila: el d'Amunt, el d'Avall, per la Davallada, l'Ample i el de la Perera.

Jo, que vaig assistir a aquesta darrera processó, recordo com a particularment penós el pas pel mig de les taules de la "Sala Mercè" plenes de gent, turistes i forasters que prenent-se el refresc i xerrant tranquil·lament, ens miraven passar com un espectacle curiós.

Abans de les vuit, hora de la celebració de la missa vesperina, la processó va entrar al temple per darrera vegada.

L'any següent, 1965, en el programa de cultes en honor del sant patró, no hi figurava la processó, sinó: "A las 7'30 de la tarde, rosario y ejercicios de devoción en honor del santo". S'havia trencat una tradició que, tret de casos de força major, es venia celebrant de manera ininterrompuda des de 1631.

L'ecònom Mossèn Josep Arans va justificar la supressió de l'acte en un article aparegut a Vida Parroquial: "La processó en honor de sant Roc era el complement del vot de vila. El poble, reunit prop de l'Església frueix de la típica dansa d'Arenys i després es prepara per a la sortida de la processó, la qual des de molts anys, ha tingut molts més espectadors que assistents".

"L'impacte produït a la nostra vila per la presència dels innombrables turistes i la coincidència del període de vacances d'estiu han donat lloc a una revisió conscient de la processó de Sant Roc, a la llum de la Constitució Concilar, havent-se arribat a la determinació de celebrar el vot de vila, més sense processó.

Mn. Arans ens acabava d'eximir d'una part del vot de vila.

*Publicat al programa de "Sant Roc 1988"