La Pesta i la celebració de sant Roc
Quicu Bertran*

1.1 PRELUDI

Des de l'any 1981, es demana a una persona al·legada a la celebració de la Festa de Sant Roc, que coneixi, que n'escrigui quatre ratlles, la qual cosa comença a ser costum. Aquest any m'ha tocat a mi. En demanar-m'ho en Toni Pardo no m'hi vaig poder negar.

Com que no m'agrada escriure, vaig pensar "tant de bo no s'ahgués de celebrar Sant Roc". De fet no vaig pas pensar malament perquè en aquest cas, si no celebréssim res, voldria dir que la pesta no hagués tingut lloc i que tots els patiments, dolors i sofriments se'ls haguessin estalviat. Amb la qual cosa si el meu disparat pensament hagués pogut fer-se realitat hauria sigut perfecte tant per ells com per mi, però més val que toquem de peus a terra i anem per feina.

1.2 L'ORIGEN: LA PESTA

Segons converses i lectures que he tingut, fet i refet aquests dies amb persones d'Arenys de Mar, la Biblioteca i a l'Arxiu, la causa que es fes Vot de vila fou la pesta - que cíclicament a partir de la Pesta Negra del 1348 assolava el nostre país -.
Podria ser que vingués de l'epidèmia que assotà les terres catalanes el 1589-90, ja que en un escrit del Consell Municipal del 1618 feia constar que la Confraria de Sant Roc era antiga. Segons la inscripció de les rajoles que hi ha a la Plaça de l'Ajuntament, Arenys va començar a funcionar com a poble el 1574 i l'epidèmia més significativa de les moltes que van patir aquells temps és l'abans dita. Bé podria ser, doncs, que en celebréssim el quart centenari un d'aquests anys.

A finals del segle XVI els arenyencs i les arenyenques no vivien pas com vivim ara. Potser al poble no hi havia uns mil habitants, si hi arribaven. On ara es troba el Calisay i el Convent dels Frares ja era les afores del poble. La placeta del Casino (Flos i Calcat) era el centre neuràlgic, la plaça més important on es trobava la gent -com ara ho és la placeta de l'Església, que és el lloc on abans hi havia el cementiri, al costat de l'església-.

Arenys, tots ja sabem que sempre ha sigut un poble de pescadors i pagesos (ara, però, no tants pagesos, malauradament). La majoria de la gent vivia de la terra i del mar. A la majoria de les cases no hi havia quasi mobles, els més justos. Es menjava amb els dits. Es dormia a la cort o la quadra amb els animals, que era el lloc on s'estava més bé. Aquest lloc, possiblement fou un dels diferents focus de contagi de la pesta. L'explicació és que va ser portada per un tipus de rata negra provinent d'Àsia i d'Àfrica. Les puces que vivien de la sang de la rata ho passaven a les persones. Es clar que també la podia ocasionar qualsevol producte de l'exterior que hagués estat en contacte amb gent que portés la malaltia.

Eren un adob per a la pesta els anys de sequedat que portaven les males collites. El poble humil n'era el més perjudicat a causa de no poder accedir a certs béns necessaris per a la seva subsistència, segut al seu encariment, la qual cosa els portava a una depauperació física lamentable, la qual cosa els portava a una depauperació física lamentable, que vol dir indefensió...

Per a combatre-la, ho feien de dues maneres: una interna en la qual es prenien medecines. I l'externa, que s'usaven productes de desinfecció i purificació; hi havia molts productes, entre ells s'hi trobava l'anomenada aigua de roses que els macips, durant la seva passada pels carrers i les cases, espargeixen sobre tots els arenyencs i convilatans per recordar aquells temps que es feia servir com a bon producte per a combatre la maleïda pesta.

També es practicava el control, l'aïllament, la quarantena i la desinfecció en forns... Mireu, només heu d'agafar el programa de la Festa Major de l'Ajuntament d'aquesta any i; a l'escrit final, "Cançó de mariners", que no té pèrdua (interessant, amè i divertit), del senyor J.M. Pons-Guri, on hi podeu veure vint produccions de les patents de sanitat que s'exigia a les embarcacions de cabotatge, transport marítim, a finals del segle XVIII i començaments del XIX.

Les morts causades per les pestes, segons la virulència, en les diferents dades de la seva aparició cíclica oscil·lava d'un 20 a un 40% entre la població viva. Això no vol dir que a uns els hi toqués més el rebre que a altres, segons els llocs. Compteu si ens hi trobéssim ara!!!

1.3 LA CONSEQÜÈNCIA: EL VOT DE VILA

Quan després d'haver fet tot l'humanament possible, es veia la impotència davant l'epidèmia pestífera que les persones es morien com a mosques, o sigui, que amb les coses terrenals poca cosa es podia fer més, s'acudia al sobrenatural.
Així és com la gent de Santa Maria d'Arenys, reunida a l'església, va invocar l'ajuda de sant Roc. La qüestió és que es va fer un Vot de Vila (el qual es veu que es deu trobar als arxius del Bisbat de Girona). Si sant Roc intercedia pels arenyencs i arenyenques a l'Altíssim i aquest apartava de nosaltres la pesta, cada any per sempre més el recordaríem.

Es veu que va anar bé, perquè des d'aleshores els arenyencs no l'hem oblidat.

Res més. Només ens resta un sentit record per tots els nostres avantpassats que van patir en els seus cossos la pesta i no van poder viure una vida plena com calia, i als que se'n van anar sortint i que generació darrera generació ens han anat passant el Vot de vila.

Que per molts anys ho puguem celebrar tots junts, finalment, lliures de la pesta i qualsevol altre mal...

I que ara i sempre els macips amb l'almorratxa ben enlaire, espargint la benefactora "aigua de roses", passin pels nostres carrers, mentre voleiant per l'aire sentim el crit familiar de...

Sant Roc, gloriós!!!
Vot de Vila!!!

*Publicat al programa de "Sant Roc 1990"