Arenys, vila de pagesos també
Núria Nogueras i Baró*

No sé si a vosaltres us passa el mateix, però a mi, cada any, quan arriba la diada de Sant Roc, em ve a la memòria una part de la història de la nostra vila, que tot sovint oblido. I és que Arenys, malgrat el seu cognom, també ha esta vila de pagesos.

Moltes vegades he hagut de rectificar, o més ben dit, matisar una frase que es repeteix quan faig alguna coneixença: Ah!, tu ets d'Arenys de Mar... poble de pescadors! La meva resposta sempre és la mateixa: "Sí, és un poble de pescadors, però, temps enrera, també havia esta un poble de pagesos". Immediatament després, em ve al cap un record molt més íntim: el del meu avi.

L'Andreu Nogueras, "l'Andreuet" era pagès. Havia menat, entre altres, els horts de Can Gelpí i de Can Nadal. Us recordeu de com era Can Nadal? Als nouvinguts us diré que Can Nadal és una propietat, al capdamunt del Rial de Sa Clavella, davant del camp de futbol i que llinda amb les "escoles nacionals", que ara en diuen "escoles públiques". Can Nadal és ara un niu de casetes, d'aquestes que anomenen "adossades". Doncs bé, Can Nadal era una torre de senyors, envoltada de pins i un hort grandíssim. Hi havia una casa per als masovers i una caseta de nines, perquè les nenes de la família juguessin a grans, a "pares i a mares". El meu avi m'havia pres moltes vegades a Can Nadal. I quan els senyors no hi eren, mentre ell treballava la terra, jo jugava a nines.

Perdoneu que us expliqui aquestes intimitats, però és de l'única cosa de què puc parlar amb coneixement de causa. La història de la Festa de Sant Roc la deixo per als historiadors que, d'altra banda, ja l'han explicada en programes d'anys anteriors.

Continuo, doncs, amb les intimitats... Cada cop que rellegeixo una frase de Salvador Espriu, a la pregària final de l'Altíssim, de la Primera Història d'Ester, dedicada a Sant Roc: "...i els comparets i macips de Sant Roc, que veremaren les nostres vinyes i desfilaren a les processons quan el raïm verola." m'evoca un altre record molt íntim. Quan, cada any, després de la verema, anava a trepitjar raïm al cup de Ca la Paulina. L'última casa del carrer de la Torre, abans d'un descampat, on ara hi ha els pisos dels Seràfics, era Ca la Paulina de Can Dedus, una família de pagesos que tenien vinyes als afores d'Arenys. L'entrada de la casa era un celler. Hi havia bótes de vi i una mena de safareig, arran de terra, el cup, on posaven el raïm acabat de collir. Quan la canalla del carrer vèiem arribar el carro ple de raïm, corríem cap a Ca la Paulina, ens descalçàvem i ens passàvem hores trepitjant raïm. Recordo que hi havia unes cordes penjades al sostre on ens agafàvem per no caure de cul. La veritat és que jugàvem més que no pas treballàvem, però ho devíem fer prou bé perquè no recordo que mai ens haguessin cridat l'atenció. Qui patia més la nostra diversió eren les mares. Quan arribàvem a casa amb els peu plens de pellofes de raïm, l'esbroncada era assegurada: "Eixugueu-vos els peus!!!" I si coincidia que aquell dia la mare havia fet dissabte...

Davant mateix de Can Dedus hi havia una altra casa de pagesos: Ca la Paquita Freda. L'Andreu, el seu home, passava per les cases a vendre figues, les més bones que mai no he tastat. Més avall, a la cantonada amb el carrer de Sant Jaume, hi havia Can Pera, que també eren pagesos. I, davant de Can Pera, els cellers de Can Nineta.

Ja veieu si n'hi havia de pagesos, només al carrer de la Torre...

I ja per acabar us confessaré un petit secret: M'agrada molt que em ruixin els macips per Sant Roc! Fins i tot, que m'aboquin l'almorratxa sencera pel damunt! No tant per la sensació de frescor, que normalment s'agraeix en aquesta època de l'any, sinó per la sensació de purificació, de regeneració que, d'altra banda, és ben intrínsica de la festa.

I, encara, una altre secret! Quan, fa uns quants anys, vaig insistir al bon amic Antoni Pardo que calia recuperar les recaptadores, vaig tenir una gran decepció: em vaig adonar que, a mi, el que m'agradava era fer de macip! Vaig envejar tothora el meu company de recapta, en Quico Bertran. La veritat és que no em vaig atrevir a dir-ho a ningú. Potser perquè penso que, tot i que és bo d'adaptar les tradicions als nous temps, canviar els papers dels protagonistes de la festa seria tergiversar una part de la nostra història i perdre l'oportunitat de recordar, ni que sigui un cop l'any, que Arenys, temps enrera, també havia estat vila de pagesos.

*Publicat al programa de "Sant Roc 1991"