Els Sants Rocs de la Democràcia
Pep Quintana i Riera*

L'amic Pardo en demana que parli un xic sobre Sant Roc, el vot de la vila que els nostres remots avantpassats varen adquirir i que nosaltres portem tan gratament damunt les nostres espatlles.

Te'n recordes, Antònio, d'aquell any tètric que només ens passejàrem per la Riera, guarnits de macips i ruixant la clientela a cop d'almorratxa, tu i jo? No fa pas tants anys, oi? La festa havia degenerat de manera alarmant. No hi havia ningú que organitzés i coordinés el vot de vila. Semblava que tot s'acabava, tot se n'anava en orris. Els de l'Ajuntament -eren els últims anys del maleït franquisme- se'n desentenien, i incomprensiblement se'n rentaven les mans. Les institucions i les associacions culturals de la vila no donaven el perseguit i definitiu cop de mà. Tothom fugia de fam i de feina. Tothom menys tu, Antònio, que tenies molt clar que la festa, el vot de vila, havia de continuar. La teva empenta, el teu optimisme i el teu compromís van ser decisius i encomanadissos. Et refrescaré la memòria: em vares venir a buscar al "Celler" -el bar que jo mirava de tirar endavant en aquell moment- i em demanares que t'acompanyés a fer de macip. La festa no podia morir, havíem de complir amb sant Roc. No podíem, de cap de les maneres, oblidar "els comparets i macips de Sant Roc, que veremaren les nostres vinyes i desfilaren a les processons, quan el raïm verola", per dir-ho a la manera exacta del poeta de Sinera. Amb poques paraules em tingueres convençut. Una mica d'espardenyes, quatre picarols als peus, pantalons ratlla vermella, camisa blanca, ben entortolligats de faixa i encara una almorratxa plena d'aigua olorosa a la mà i ja ens teniu a tots dos exercint de macips solitaris.

Passà el temps i al cap de 365 dies retornava un nou 16 d'agost, un nou Sant Roc. Llavors la família de macips ja era nombrosa, havia crescut molt. S'hi va incorporar en Quico Bertran -important fitxatge i macip de macips-, que va realitzar una feina molt aplicada i ben feta. La diada de Sant Roc anava -in crescendo- any rera any. Ja era imparable. La festa s'havia recuperat, s'havia salvat. Tornava a ser del poble i per al poble.

Pel meu mal cap m'he perdut un munt de diades de Sant Roc. Durant un grapat d'anys m'he malguanyat la vida viatjant i fent viatjar turistes de calces curtes del Marroc -excels i celestial país d'infidels. Absent, tanmateix, de la festa, l'he celebrada molt anys, doncs, en la més íntima solitud. De Marràqueix estant entonava mig avergonyit la "Dansa d'Arenys" i cridava baladrer allò de "Sant Roc Gloriós". Amb aquest arenyonisme anyoradís i pujat de to festejava tot solet la festivitat del sant des de terra de moros.

Ha plogut molt des de llavors, Antònio. Ara, almenys aparentment, tot funciona d'allò més bé. Tothom, sense excepció, participa de la festa. Aquest és un gran èxit de molta gent, és clar que sí! Però, sobretot, és un èxit teu.

I et demano que vulguis perdonar-me la gosadia de fer públic aquest secret de propietat del poble sencer. Algú havia de fer-ho, oi? Sé que no exagero ni un pèl si dic que la festivitat s'ha salvat, una "mica-molt", gràcies a la providencial intercessió de "sant Antònio Pardo". Disculpa'm una vegada més, amic.

*Publicat al programa de "Sant Roc 1992"