Conte per a vells de quaranta anys
Assumpció Maresme Matas*

Feia massa que no anava a Arenys. Havia marxat del poble quan tenia vint anys, sense adonar-se'n va anar-hi espaiant les visites. Va arribar un moment que no hi tornà. Els pares se n'havien anat a viure amb ell i ben poca gent li quedava allà. Sempre havia esta una família curta, la seva. Sovint havia envejat els amics que tenien una munió de cosins escampats pel poble. A ell, la família se li acabava gairebé amb ell mateix. Aquells tiets de l'Argentina no tornarien. I si ho feien, les velles picabaralles no deixarien rebrotar l'herba nova. I tot, perquè l'àvia havia deixat aquella maleïda casa del carrer d'Amunt per a tots dos germans. La casa va ser malvenuda i els sentiments van anar a parar al cubell de les escombraries.

Però tot això, ara, era aigua passada. Acabava de fer quaranta anys i en Joan se sentia vell. Se sentia vell i no ho podia explicar a ningú. Se li passava pel cap de fer-ne un comentari tothom li sortia amb els mateixos consells, amb les mateixes bromes. Segurament que tenien raó i no n'hi havia per a tant. Però aquell envelliment li corcava el cos, perquè li venia de l'ànima. Potser per això aquell any va decidir de tornar a Arenys, al seu poble. Hi aniria sol. Sense pensar-s'ho gaire, va dir que ho faria per la Mare de Déu d'Agost, a les festes de Sant Roc.

En la Primera passejada pel poble no va gosar asseure's a la Placeta. Massa gent. Instintivament va preferir d'aixoplugar-se sota les arcades de la Plaça. Però, abans d'asseure's als esglaons va acostar-se a les portes de vidre. Les va tocar. Semblaven noves. Els dits no s'havien empastifat de greix negre. Les reixes metàl·liques no hi eren. Ara, tot era més pulcre. No s'embrutaria la camisa nova com quan era petit i un descuit podia convertir-se en un daltabaix. Amb aquell gest, en Joan semblava voler alguna cosa més. Aquella pudor forta que el trasbalsava, tampoc no la sentia. No. Els vidres tampoc no deixaven escapar aquella flaire. Va forçar la vista i un moment li va semblar veure l'Ersa amb la mànega a la mà fent-la petar amb algú mentre l'aigua arrancava la brutícia dels racons. L'Ersa era petit i fort. Els seus braços secs plens de venes rebotides feia molt de temps que no regaven aquells mercat. Tampoc no hi havia la Pepita Rossa, ni la Pepeta, ni en Berto ni la Francisqueta, ni la Mercè de can Barris, ni la Mercè de cal Moro. De petit, la Mercè de cal Moro l'havia advertit que ell seria d'aquella classe d'homes que es tornaven vermells perquè era igual al seu avi. I, aquella bona dona tenia raó.

Aquells pensaments l'entabonaven. Ell volia mirar cap a fora. Atrapar el present que se li escapava. Però no feia això, sinó tot el contrari, com sol passar sovint. Asseure's allà no era gaire cosa més que confirmar el seu envelliment. Era saber-se foraster, malgrat haver nascut allà mateix. Mirava amb insistència les cares; reconèixer un tret li semblava mitja vida. Però tothom passava de llarg. Ningú no s'aturava a fer petar la xerrada. Reconèixer que res no tornaria a ser igual era massa fort. Ell havia anat allà perquè volia que alguna cosa fos igual que abans i creure's jove. A fi de comptes la riera era al seu lloc. I, per tant, res no podia haver canviat massa. La riera sempre ho havia estat tot, per a aquell poble. Fora punyetes: ni el port, ni la platja, ni el cementiri. Aquell poble només tenia una ànima: la Riera. La Riera sempre havia estat un aparador perfecte de solituds extrovertides. Res no es podia mesurar sense sortir a la Riera. Però això tampoc no el salvava.

La memòria el traïa. I les ximpleries el turmentaven. Pocs metres més amunt el paisatge canviava per sempre. Ja no era la casa que creixia el lloc del cep, sinó que el canvi era, encara, més irreversible. L'entrada de can Gelpí es convertia definitivament en un pont de conte de fades. Al seu davant s'aixecava, imponent, el pont de la nova autopista amb tota la seva potència devastadora. Els rials quedaven engolits en el futur. I més coses. No feia ni un dia que era allà i ja havia sentit parlar de grans projectes. Parlaven d'un Arenys sense rierades. I ell, que en la seva adolescència havia compartit demagògies exagerades sobre el perill de la riera, sabia que es perdria per sempre aquella fortor profunda i salvatge de sorra mullada.

Si ell no hi vivia, de què li venia aquella melangia enfarfegosa sense aturador? No hi havia res a fer, el passat li venia a través del nas, de la flaire. Això només podia voler dir que tot havia canviat més del que ell desitjava. Havia canviat tant que la intensitat del passat no es podia ni trobar en les pedres del Lloveras, ara convertit en una mona de Pasqua imponent. Una altra olor que no retrobava era la de les ametlles d'Arenys, els confits i els pinyonets. A Arenys les ametlles que compren els jubilats, l'únic turisme que li han explicat que queda, són d'importació.

El cap se li enterbolia. No suportava la nostàlgia carrinclona i les seves dèries només li oferien sentiments ensucrats. En Joan es va aixecar per anar riera avall. Li havien explicat que a can Danés havien sabut robar allò just que s'ha de prendre del passat. I, amb una esforç digne, havien guardat aquella saviesa del bon fer d'un pastisser i la bellesa d'un local. Això era un miracle d'intel·ligència poc usual en què no es pot confiar. Aniria a mirar-s'ho.

Abans d'arribar a la pastisseria, mentre pensava que la Placeta era més bonica que abans, uns crits el van despertar de les seves cabòries. "Sant Roc, Sant Roc", cridaven uns vailets. Vermell i blanc. Remor de picarols. Sense rumiar-s'ho es va posar a córrer. Volia quedar xop de cap a peus. Els nois s'hi van abonar. Era difícil trobar més entusiasme. La seva pell retrobava el passat en el present en una altra olor. L'olor de l'aigua de Sant Roc, la de l'aigua d'Arenys, la de l'aigua d'olor. I, el Sant tornava a fer un miracle. Aquells vailets segurament que havien perdut la picardia d'aquells altres vailets de la seva infantesa, que per ell es concretaven en uns rostres: el d'en Ventura Vives, d'en Ramon Puigvert, d'en Rafael, d'en Zenon... A aquells nois d'ara no els feia cap falta empaitar les noies amb delit, ni jugar a encetar que l'aigua caigués per la regatera dels pits perquè quedessin ben xops. Perquè en això, també, tot era diferent. Però l'olor era la mateixa. Aquí sí que els matisos no eren necessaris. El brot d'alfàbrega continuava fent de tap del broc gros de l'almorratxa.

A la tarda es quedaria a veure la dansa d'Arenys. Ara sabia que, per més que diguessin, s'havia fet vell. Només li quedava la nostàlgia. I, Sant Roc.

*Publicat al programa de "Sant Roc 1993"