La Festa de Sant Roc
Josep Fabregà i Quera*

S'ha parlat tant i tan bé de la Festa de Sant Roc que no sé pas com començar. He regirat papers i més papers que tinc guardats de després de la guerra i m'he adonat de les moltes activitats que hi havia a la nostra Parròquia. Potser massa. Hi havia moltes senyores que, mentre durava la Santa Missa, no paraven de passar denes i més denes del Sant Rosari o resaven altres devocions i molt pocs, poquíssims, la seguíem acompanyats del Missal Romà.

No puc parlar de la Festa de Sant Roc sense tenir present el senyor Josep Nogueras i Barangé i els seus fills Josep M. I Francesc Xavier (més tard Pare Venanci d'Arenys), el senyor Josep Graupera i els seus fills Josep (Pare Benet d'Arenys) i el recordat Jaume, tots ells administradors del Sant, amb qui m'uní una entranyable amistat, així com el senyor Josep Moré, President durant molts anys de la Germandat de Sant Roc, i molts d'altres amics mutus.

Ara em mou el desig de fer una mica d'història tot recordant els enyorats temps passats.

Quan el 28 de gener del 1922 l'Orfeó Seràfic actuà a l'Orfeó Gracienc en un Concert elogiat per tota la premsa de la Ciutat Comtal, una inesperada dolença obligà al Director a renunciar per sempre a les seves activitats artístiques i sorgí la malaurada crisi d'una de les activitats més sobresortints que hi havia llavors a la nostra Vila i, momentàniament, la Festa de Sant Roc se'n va ressentir. Però sorgí el miracle, l'home incansable, l'home que, malgrat la seva insuficiència ocular, era incapaç de negar el seu abnegat servei a una tradició, l'home que més he admirat pel seu amor vers tot el que era el progrés del nostre Poble: En Xavier Maimí, l'home que era a la Parròquia, que era al Convent dels Caputxins, que era a les Clarisses, que dirigia els alumnes del Cassà i feia classes de solfeig als Seràfics..., l'home, en fi, que, darrera de l'harmònium, possiblement es va fer més pobre que ric.

Quan es dissolgué l'Orfeó i fins que tornà a organitzar-lo el P. Manuel de Lipà, mai no faltà l'Ofici cantat. En Maimí no va plànyer mai les visites a alguns dels ex-orfeonistes per convocar-los a uns assaigs als Seràfics. Ara uns explicaré un cas viscut dos o tres anys després d'acabada la nostra guerra.

En aquells temps de vaques magres, tots els homes, qui més qui menys, havien de porta el pa a taula, i ell, que duia amb la seva mare, d'edat força avançada, un comerç de terrissa i ceràmica al Rial de Sa Clavella núm. 1, aprofitava tots els moments per fer una possible venda i, el dia de Sant Roc de cada any, aprofitant els vint o vint-i-cinc minuts que li quedaven lliures mentre feien el sermó, se n'anava a casa, controlant, això sí, el rellotge de butxaca que portava sempre a l'armilla i que se'l passava delicadament per la vista per saber si encara li quedava un moment lliure dels minuts del sermó a predicar. Aquell dia, però, tot va fallar.

Els qui sou d'abans de la guerra potser sabreu que el Predicador de l'Homilia de Sant Roc, quasi sempre sortia de la Sagristia abans de canta l'Evangeli, acompanyat del Sagristà Major, amb sotana i roquet ben planxat, i seguit per un parell de membres de la Junta de la Germandat, els Pendonistes, el President de la Confraria i un dels Administradors de l'Altar del Sant els quals l'acompanyaven fins a l'Altar Major (revestit de roquet i estola). Acabat de cantar l'Evangeli, es dirigia cap al Celebrant, s'agenollava davant d'ell i li demanava la benedicció per a fer la prèdica. El Celebrant li donava a besar l'estola i llavors anava cap a la trona amb els acompanyants des d'on s'adreçava als fidels.

Aleshores els sermons no es llegien com ara sinó que, degudament preparats, i depenent en gran part de si es tenia molta o poca oratòria, eren més curts o més llargs. Correntment, duraven de vint a trenta minuts. També era costum prou general acabar-lo amb una frase quasi ritual que feia així: "Que és la gràcia que per a vosaltres com per a mi desitjo, en el nom del Pare i del Fill i de l'Esperit Sant. Amén".

Però nois, aquell dia el sermó no arribà als quinze minuts, la dona que hi havia a la botiga no acabava de decidir la tria dels plats que havia de compra i el rellotge del senyor Maimí havia corregut més del compte sense adonar-se'n. Tot va anar al revés, foren uns minuts llargs, inacabables.

Per últim, en Francesc Pera, molt jove i inexpert en aquella tasca, agafà la partitura del Mestre, i previ l'avís a tots els cantaires de posar-hi la màxima atenció, començaren a cantar el Credo.

A mig cantar, algú va veure el Mestre que pujava els graons de dos en dos, va arribar al lloc i, sense dir res, prengué la partitura i es posà a dirigir. Quan s'acabà el Credo, només va exclamar: "Te Deum laudamus. Què li ha passat a aquest senyor que avui ha perdut el fil del sermó?"

* * * * *

Que l'exemple d'aquests arenyencs que ens han precedit sigui per a nosaltres un impuls per a prosseguir la nostra tasca en honor del Patró Sant Roc.

*Publicat al programa de "Sant Roc 1995"