Sant Roc 2002
Olga Badosa Malagelada*

És temps d'estiu, tornen les xancletes, es canta l'Aserejé per les cantonades i perdem la compostura en el vestir; també busquem nous llocs en el mapa, i tenim pressa per okupar el xiringuito de torn per fer la paella o xuclar caps de gambes sense descans. Volem lluir bronzo, escapar a la muntanya i ser feliços; parlar del temps, de la calor , dels que se'n van i dels que tornen, de l'avorriment i de la festa... I te n'adones que hi ha poques coses més consistents que la cançó de l'estiu! I de cop, els arenyencs tenim un deute amb Sant Roc: li devem un vot de vila en ple agost! Us haig de dir que quan ho explico a qui no coneix la història començo sempre amb allò de la pesta terrible, els carros plens de cadàvers, les campanes tocant a tristesa enganxosa, l'època fosca i bruta tan llunyana on l'única solució a la malaltia era la Intervenció Divina. Continuo aclarint a qui m'escolta que llavors es tenia via directa amb el cel i tots els sants (fins i tot sembla que es podia triar!)." I és que jo sóc de poble ( això impressiona) i abans es feien les coses d'aquesta manera: quan s'era un grup i t'espantava allò desconegut (em segueixes?) volies solucions. Allavons els savis de la tribu van iniciar un ritus que cada 16 d'agost es passeja per rieres i verals. Vestits de blanc i vermell, una colla de macips amb picarols per no perdre el ritme ens purifiquen amb colònia aigualida que surt pels brocs de l'almorratxa disfressada d'alfàbrega i..."

Mentre la història se m'escapa dels llavis sento que potser aquest vot de vila em fa com tothom, més o menys, però em porta aires d'Arenys! Se'm nota que sóc d'Arenys? I això, és bo?

Poques imatges s'han mantingut tan serenes com la silueta del campanar; ja ni el cementiri de Sinera pot mirar el mar blavíssim cara a cara sense xocar amb la piscifactoria. Com era allò de la petita pàtria? Què deien de la gent del nord enllà? Ara que els rials es fonen,que la Riera ja no baixa, que has de travessar el desert per posar els peus a pet d'ona espero que l'aire ple d'alfàbrega, la frescor de la colònia i els picarols em diran que sóc arenyenca encara. Que sóc arenyenca, malgrat tot.

*Publicat al programa de "Sant Roc 2002"