Diari d'una macipa
Meritxell Carrillo, Marta Pardo, Sílvia Quevedo i Marta Escandell

Ara que ja ha passat un any i que estem disposades a tornar a sortir a fer de macipes per la festa major petita de Sant Roc, no podem evitar recordar el que va ser per a nosaltres una experiència única. Un fet històric per a Arenys de Mar que va començar a gestar-se setmanes abans de la festa. A principis d’agost va haver reunions amb tota la gent del nou col·lectiu de macips i macipes “alternatius”. Després de la primera reunió érem uns 40 interessats i durant aquests dies també va sortir el comunicat del Consell Pastoral dient que no sortien els macips aquell any. Davant algunes diferències, i amb la implicació de l’Associació de Dones per la Igualtat i d'en Pep Quintana, oferint-se de mediadors per apropar ambdues parts, finalment la festa es va poder celebrar i amb quin èxit!  Quan ja va estar tot acordat ara només faltava acabar els preparatius per viure la festa amb tota la seva totalitat. La il·lusió de poder-te preparar la roba el dia abans de sortir per tenir-ho tot llest, els nervis de saber que podríem ser partíceps d'una tradició tan nostra. Les macipes vam formular-nos una pregunta comuna en aquest sentit, i és que per què aquesta evolució de la tradició no s'havia fet anys enrere.

I per fi arriba el dia esperat. Un dia que si l'expliques no pots descriure ben bé el que es viu. El dia d’un macip o macipa comença a les set del matí, davant la porta del casalet. Allà ens anem reunint tots per començar a vestir-nos. Com que l'any passat va ser el nostre primer any vam viure moments d’incertesa perquè no sabíem com posar-nos la faixa, preparar l’almorratxa, cordar les espardenyes,... per sort, sempre hi ha els més veterans que estan disposats a donar-te un cop de mà.  Quan tothom està a punt marxem cap a l’ofrena. Després ens reunim tots a les portes del mercat, on comença la sessió fotogràfica de tot el grup donant el tret de sortida del que serà una jornada entranyable i difícil d’oblidar. A partir d’aquí, les quatre colles es reuneixen i comencen el seu recorregut almorratxa en mà i cridant Sant Roc Gloriós! Anades i vingudes, pujades i baixades, sempre es troba a gent disposada a gaudir de la diada i compartir amb nosaltres el seu menjar, la seva beguda i... en alguns casos les piscines! Després d’un matí intens, aprofites les hores del migdia per un merescut descans, ja que els peus i les mans es ressenten de la falta de costum. Cap a la tarda ens trobem al casalet per anar a la missa. Després d’aquesta i quan s’obren les portes de l’església, els macips i les macipes surten disposats a continuar ruixant a la gent que es troba per la plaça de l’església, que esperen que finalitzi l’ofici solemne de Sant Roc per veure la dansa d’Arenys i els gegants. Al final d’aquesta jornada sempre queda un bon record del dia i les experiències viscudes.

De tots els records també és inevitable pensar en la percepció que alguns arenyencs van tenir en veure que les noies per fi podien participar de la tradició ruixant i beneint igual que els nois. Sota la nostra sorpresa hi havia gent que ens somreia quan la ruixàvem, gent que fins i tot també ens demanava exclusivament a nosaltres, les noies, ser les encarregades de beneir-la, nens i nenes somrient amb complicitat, les famílies obrint-nos les portes de les seves llars. 

Això ens va encoratjar en pensar que no ens havíem equivocat i que tot un poble, si més no una immensa majoria, va recolzar el pas dels macips a obrir la festa també a les macipes. I és per això que aquest any estem disposades a tornar a sortir, a tornar a ruixar i a tornar a sentir totes aquestes experiències que ja formen part de la vida festiva del poble i de nosaltres mateixes.

Sant Roc Gloriós!