QUINA PARADOXA!

Ja fa alguns anys, bastants si he de ser sincera, que vaig deixar enrera els llibres, apunts, exàmens i tot allò que, d'una manera o altra tenia relació amb l'escola. I ho vaig  deixar amb una dolça satisfacció... Satisfacció que, anys després, es va anar agrint, en adonar-me que ara voldria saber, conèixer i entendre moltes més coses de les que, en realitat, sé, conec o entenc. Però, als meus radiants divuit anys el que volia, per sobre de tot, era sortir, divertir-me, comprar-me un cotxe, estrenar roba...En una paraula volia tenir independència, ser "lliure", i anant a l'institut, allò no era pas possible. Gran problema! Però, com diria qualsevol matemàtic, tot problema té una solució. Si volia gaudir de la meva "llibertat", només calia que trobés feina. I la vaig trobar! I vet aquí, com en un tres i no res, vaig canviar l'uniforme gris amb mitjons i mocassins d'estudiant per un de vermell amb mitges i sabates de taló, molt més adient per tota una caixera de hipermercat.

Quin canvi! En poc temps, havia passat der ser una "nena" a ser una jove independent que treballava, guanyava diners, tenia cotxes, sortia... Era "lliure" O aixó em semblava a mi en aquells moments, perquè anys després, vaig descobrir que aquella "llibertat" que als divuit anys creia tan meravellosa, en realitat, estava plena de lligams.

Havia d'aixecar-me a la mateixa hora cada dia, com quan anava a l'escola. A la feina, també passaven llista, i no podies faltar sense portar un justificant i no dels pares, no, com a mínim del metge! Abans, ja us he dit que a les caixeres ens feien anar amb uniforme, oi? però aquí va haver una novetat: a l'escola sempre era el mateix, a l'hipermercat ens el canviaven cada any per imperatius de la moda! I voleu saber el pitjor? A la feina, també s'havia d'estudiar i fer cursets de reciclatge per poder atendre correctament als clients (que, per cert, sempre tenen raó) I cada dia, deures! Si, sí, deures i exàmens, com quan anava a l'escola: havia de quadrar la caixa al cèntim, perquè el meu cap  estava a l'aguait per suspendre'm tan bon punt m'equivoqués; i a l'hipermercat no podies pas recuperar al setembre; si suspenies gaires vegades, t'esperava l'atur.

I vet aquí, que va arribar un dia en que vaig desitjar de ser "nena" altra vegada i tornar a l'escola per poder ser "lliure". Quina paradoxa! I de fet, he acabat tornant a l'escola... però de la mà dels meus fills. I altre cop he tingut l'oportunitat de bregar amb llibres, deures, exàmens, entrepans, bates...

Ara, el meu fill Marc, molt aviat deixarà aquesta escola per anar a l'institut. I és possible, que algun dia em digui a mi el mateix que, fa molt anys, jo vaig dir als meus pares: "estic farta d'estudiar, vull tenir la meva independéncia, ser "lliure". I si arriba aquest moment, jo li contestaré el mateix que em van dir els meus pares: "Marc, en els llibres trobaràs la LLIBERTAT". Només espero que ell, em faci més cas que no pas el que jo vaig fer als meus pares.

Anna-Teresa Montes