Viatge a la muntanya perduda
Capítol 1 "La sortida"
Era un dilluns cinc de Juny del dos mil. Feia un dia esplèndid. La classe de cinquè de l’escola Sant Pere es preparava per sortir d’excursió. Era un viatge de dues setmanes. Tot estava a punt per sortir.
De sobte, una limusina es dirigeix cap a l’autobús. S’obre la porta i surt, com sempre, la Melani.
La Melani, era una nena molt cursi. Sempre anava acompanyada pels seus guardaespatlles, i els seus criats que no donaven l’abast. Que si vull això, que si no ho vull... bé, en definitiva, era milionària. Sempre portava el seu maquillatge, les seves joies i, és clar, el seu gatet persa, en Tommy.
Ja era tard i van marxar.
-Fa tres anys que no vaig a la
muntanya!-deia en Joan
-Em sembla que anirà molt bé aquesta sortida!-deia en Jaume
Ja estaven arribant. De cop i
volta, se'ls va parar l’autobús.
Això era el principi d’un munt de problemes sense cap solució.
Capítol 2
"L’arribada
El problema de l’autobús, ja
estava solucionat.
Ja havien arribat i buscaven als monitors del campament.
Els altres, a diferència de la Melani, contemplaven el paisatge amb els ulls ben oberts.
Uns quants minuts després, van arribar els monitors i van anar al campament. Tots es van
quedar bocabadats, menys la Melani, és clar, que només tenia ulls per a en Tommy.
-Mixou, mixou, mixou! Tommy, vina
aquí!- li deia
Ja havia arribat la nit. Abans de sopar, van muntar les tendes de campanya. Eren petites,
però bastant confortable, dins el que poden ser les tendes de campanya.
A l’hora de sopar van encendre un foc i es van asseure’s al voltant. Van menjar:
salsitxes, botifarres, patates...
Havent sopat, van sortir a donar una volta. Es van ficar dins d’una cova. La van explorar i van sortir. Quan van sortir de la cova no sabien com tornar al campament.
Estaven perduts al mig del bosc!
Capítol 3
"Perduts al bosc"
Van donar voltes i mes voltes, però no trobaven el camí.
-Quina mala sort que hem tingut!
Perduts al bosc, i sense el meu maquillatge!-es lamentava la Melani.
-Vols callar, Melani! Estem en una situació difícil, saps!- li deia la professora!
Tot estava molt fosc i es van adormir.
Al matí, van intentar buscar
menjar. No van trobar res.
Així passaven els dies i van perdre l’esperança de sobreviure. Allí es van quedar,
esperant que algú anés a buscar-los.
Capítol 4
"Diuen que..."
Alguns diuen que encara son allà
esperant que algú els trobi.
Altres, diuen que ja estan morts.
D’altres, els que menys, diuen que si vas allà de nit, es veuen les petjades que van
deixar i que s’escolten els seus crits d’ajuda.
-Tu que creus...?
Arantxa Cruz Chacón
