La desgràcia

Sabeu aquell poble petitó, banyat per la Mediterrània... (Arenys de Mar)

doncs en aquest poble hi vivia una noia de catorze anys, rossa amb els cabells llargs i llisos, tenia la pell blanca com la neu (però no es deia Blancaneus)

sino que es deia Judith.

La Judith, es a dir, jo, era una noia molt alegra, abans que passes el que va passar:

Un dia, en sortir del col·legi, vaig anar cap a casa com de costum.

En arribar-hi, vaig sentir una forta discussió la qual venia de la cuina.

Em vaig dirigir cap allí d’amagatotis, així espiant per darrera la porta.

Hi havia el pare i la mare discutin.

I el pare, que fins ara havia estat assegut en una cadira, es va aixecar,

i sense agafar les claus va marxar.

Jo, veient que no havia agafat les claus, vaig compendre que no tornaria.

Aleshores, vaig córrer cap a l’habitació, m’hi vaig tancar, i em vaig possar a plorar a llàgrima viva. Tenia ganes d’estar sola, molt sola. No vaig poder aclucar l’ull en tota la nit: em feia pena el pare, era una persona molt bona, tenia els cabells negres, els ulls marrons i quasi bé sempre portava la tipica camisa "Lacoste"blanca.

Però, també em feia pena la mare, tenia els cabells rossos, llarcs, llisos, i la pell blanca com la meva. La cosa bona que tenia la mare era que sempre trobava un moment per parlar de les teves coses.

Quan em vaig despertar, vaig anar al "wc" a rentar-me la cara i les dents, estava esgotada de tan plorar. Vaig esmorzar a corre cuita i vaig anar cap al col·legi. Tenia el consol que potser el pare tornaria. La classe de mates va ser aborridíssima.

Quan vaig arribar a casa, la mare em va cridar.

Em va dir, que havia de parlar amb mi d’una cosa molt important. 

La notícia.

S’en va anar cap el menjador i jo la vaig seguir.

Ella es va asseure al sofà, i jo a la butaca.

I va començar:

-El pare, el pare-va repetir-ha marxat.

Tenia unes ganes enormes de plorar, peró no ho volia fer amb la mare al davant. Així, que m’en vaig anar cap a l’habitació sense tan sols dir una paraula.

Aquella nit, no vaig poder parar de plorar ni un moment.

L’endama al matí, em vaig llevar a trenc d’alba perque no podia dormir.

Em vaig rentar la seca cara que tenia de plorar, i em vaig preparar l’esmorzar. Vaig marxar sense haver-li dit una paraula a la mare.

Vaig arribar a l’escola quan encara faltaven quinze minuts per començar.

Així, que vaig aprofitar per acabar els deures de mates que no havia fet. (Els últims deures de mates).

Demà comencen les vacances, per tant eren els últims deures de mates. 

Quan vaig arribar a casa, la mare no hi era. Així que em vaig esperar a que arribés.

-Em sap greu! Però no...-va dir la mare tan bon punt va obrir la porta.

-On eres?-vaig preguntar molt intrigada.

-He anat a l’escola. He pensat, que les colónies d’estiu t’anirien bé per no pensar tant amb el pare. (La mare, es va passar, podria haver estat un pel mes discreta amb mi).

-I què?.-vaig preguntar.

-Què de què?

-Doncs qué... on anirem?-vaig dir referint-me a les colónies.

-Mira, agafareu l’autobús, i anireu al "Montseny"

-Que emocionant.- vaig dir, sense que em fes masa il·lusió- i quin dia serà?

-La setmana vinent.- va dir la mare tot marxant cap a la cuina.

Vaig anar cap a l’habitació a escoltar música.

Hauria desitjat que la mare no hagues fet aquesta bestiesa.

El dia tan poc esperat

Ja habia arribat el dia tan esperat per tothom, però no per mi, hauria preferit que se’m menges un dinosaure i que m’hagués pogut digerir perfectament, però no era així, habia d’intentar passar-m’ho bé i oblidar el pare.

La mare em va dir que comencés a preparar-me la motxilla i anés a buscar el sac de dormir.

Eren les set del matí, habiem de trobar-nos a les vuit al "Calisay" i tot just estava camí de les golfes, on hi havia el sac de dormir.

Les golfes de casa estan plenes de pols, hi ha teranyines a tots els racons i fins i tot juraria que hi han rates. En un armari vell que hi ha al fons, hi guardem tots els trastos vells, sense servei, els tenim tots amuntegats un damunt de l’altre. No m’estranya que la mare no s’entretengui a endreçar aquest racó de la casa.

Em vaig afenyar a buscar el sac de dormir i vaig sortir cames ajudeu-me, (aquest lloc em fa fàstic).

Quan vaig arribar a baix em vaig posar a preparar la motxilla, hi vaig posar de tot, des de peces de roba fins a objectes personals. Després vaig deixar-la a l’habitació preparada i vaig anar a esmorzar. La mare m’habia preparat xocolata desfeta amb melindros, és el meu esmorzar preferit!

Només començar a mossegar aquell melindro sucat amb xocolata, van picar a la porta. Era la Marina, la meva millor amiga que em venia a buscar per anar juntes. Li vaig fer dos petonets a la mare, i vam marxar.

Vam anar xino-xano cap al "Calisay", on ens esperava l’autobús. Hi vam pujar i va arrencar.

Anava veient com corria el paissatje, i a la vegada pansant amb el pare, i amb la mare. Que devia fer el pare?, on devia ser?, com devia estar?, tenia un munt de preguntes que m’hagradaria fer-li.

Una vegada mes hauria volgut que la mare no hagues comès l’error de apuntar-me a les colonies.

L’estada.

El viatge va ser llarg, massa llarg. Alguns fins i tot es van marejar.

Quan vam arribar, el primer que vam fer va ser pujar a l’habitació on hi havia els llits, vam deixar totes les nostres coses a sobre i vam tornar a baixar. Era una masia, l’entrada era molt gran i vella. Hi havia bancs, nosaltres hi vam seure mentres esperavem que arrives el monitor.

Quan va arribar el monitor ens va dividir en dos grups de vuit, ens va explicar el que fariem durant la semana.

Vam començar passejant pel Montseny, miravem els ocells, els animals, la vegetació etc… tot era molt bonic, però res m’impedia pensar amb el pare.

Vam dinar, vam berenar, vam sopar, però jo continuava pensant amb el pare.

A la nit ens era imposible poder dormir, nomes parlavem i parlavem, i jo pensava i pensava amb el pare.

L’endema al matí, ens vam llevar i vam esmorzar: hi havia pa amb tomaquet i xocolata desfeta, però no era com la de la mare,(cap xocolata desfeta es com la de la mare). Després, vam sortir a donar manjar a les gallines, els porcs, les vaques, els cavalls etc…

Cada dia ho haviem de fer, es costum fer-ho quan estas en una granja. També teniem temps lliure, durant aquesta estona jugavem al pati o estavem a les habitacions xerrant de les nostres coses.

Per fi va arribar el dia que ningú esperava, (jo si) era el dia de tornar a casa.

Vam agafar l’autobús fent el mateix tragecte d’anada, aquuesta vegada, però, se’ns va fer més curt ja que escoltavem música i cantavem cançons. 

La sorpresa

L’autobús va parar al "Calisay", tots els pares hi eren esperant els seus fills, que havien enyorat durant tota la setmana. Però de cop vaig veure la mare, estava contenta parlant amb una persona que estava el seu costat. Entre la multitut de gent vaig córrer cap a ella, però em vaig aturar en sec quan vaig veure que la persona en que estava parlant la mare era el pare, el meu pare, el meu propi pare.

-Pare?, ets tu?

-Si, soc jo, per què?-va dir ell-.

-Em pensava que havies merxat de casa.

-Si, he merxat.-va dir ell-.

-I que hi fas aquí?

-Doncs, tinc dret a viure a casa meva, oi?

-Però no us havieu seperat?

-Però que dius?, que t’han donat a les colònies?

-Bé deixe-m’ho córrer!-va dir la mare-.

Qui ho havia de dir, totes les colònies pensant amb els meus pares, i ara em diuen que el pare només era fora per motius de feina i que la discusió que vaig sentir era perquè el pare em volia regalar una cosa, i la mare una altre.

I aquí acaba la meva dramàtica història, si és que se’n pot dir història.