Era un dia d’hivern feia molt de fred la gent anava molt abrigada, és clar com que arribava el Nadal.

Bé tots estavem preparant l’escola i les classes , tothom anava guarnint tot, a la classe anàvem de volit . Sobretot els professors. Jo, que em dic Irene hi anava molt, havia d'anar amb els pares i el meu germà a comprar les figures , l’arbre i els guarniments de Nadal. Vam esperar que arribes la fira de Sta. Llúcia, anàvem a comprar-ho amb els avis. A la mare que es diu Mònica li agradava molt anar a comprar regals i guarnir la casa. Sempre anem a casa dels meus avis a dinar quan es el dia de St. Esteve, la veritat és que ens reunim tota la família: els meus tiets i els meus cosins. El dia 23 de desembre vam anar al supermercat a comprar turrons, pollastre, cava ect, també vam anar a fer una volta per la Riera a comprar regals pel meu pare, per a la mare , per  a nosaltres els fills, els tiets, els cosins i els avis. Sempre cada any venen a casa a fer cagar el Tió, ens ho passem molt bé, primer a la tarda anem a fer els quatre encàrregs que queden, després preprarem el sopar i parem taula llavors cap a les nou i les nou i mitja del vespre sopem, parlem, fem bromes i acabem a les onze o onze i mitja. Després fem cagar el Tió i acabem a la una de la matinada.

Va arribar el dia 24 o sigui el dia del Tió quan vam acabar de sopar i anàvem a fer cagar el Tió, peró els regals havien desaparegut, no s’abíem qui els havia agafat. De seguida vam trucar la policia i la mare els hi va dir:
-Necessito, que busqueu els regals de casa, algú en els ha robat.

El policia li va contestar:
-Si, demà mateix farem la busca,diguem totes les dates, siusplau.

La mare li va contestar:
-Si, em dic Mònica vaig nèixer l’any 1954, el dia 20 de maig. Alguna cosa més?.

El policia li va dir:
-No, no cal, moltes gràcies demà començarem a les set i mitja del matí, adéu!!

La mare li va dir :
-Gracies, adéu.

Quan va penjar tots li vam preguntar a veure que li havien dit. La mare va dir:
-Demà començaran a buscar.

I tots van respondre:
-Però, que dius, tindrien que començar avui mateix al vespre...

I la mare ens va dir:
-Tranquils, ja trobarem el lladre.

Va ser l’endemà que era dia 25, vam dinar els pares i nosaltres, ja se sap que diu el refrany: "Per Nadal, cada ovella, al seu corral".
La mare va trucar a la policia i li van dir que encara no havien trobat el lladre, però que de ben segur el trobarien. La mare es va quedar una mica trista perquè no l’havien trobat encara, però bé, va ser el dia 26, dia de St. Esteve que ens vam tornar a reunir. Tots pensàvem qui podia haver sigut. Al cap d’una estona, van trucar, i era la policia que ens va informar de que havien trobar un pèl a l’habitació de la mare. Era d’una dona.

Tots van quedar bocabadats en ser una noia i fins i tot jo.

Van anar passant els dies i no es va trobar cap més rastre. Va arribar el dia de la cavalcada de Reis i tothom va anar a veure-la, menys la nostra tieta Sandra, van preguntar al nostre tiet i tampoc ho sabia. A la mare la van trucar al mòbil i era la policia per dir-li que sabien, també, que era una noia rossa i amb ulleres (.....)

La mare quan va penjar va pensar:"Una noia rossa i amb ulleres?" i es va preguntar:
-On deu ser la Sandra... – pensava encara seria ella i deia:
-No, no, no pot ser que ho sigui.

Llavors va acabar la cavalcada i vam anar a sopar a un restaurant, quan varem estar vam anar cap a casa, la va mare digué:
-Correu, aneu a dormir que sinó els reis...
-Sí, sí, ja hi anem de seguida.

Bé al cap d’una estona la mare va per anar agafar els regals i no i eren. Li va dir al meu pare i ell va dir que tornés a trucar a la policia. La policia els  va dir que ja faltava molt poc per a descobrir-la, i li van dir unes coses més d’ella que era una mica prima. Llavors la mare va rumiar, ja ho sé!, és la Sandra , clar com que no hi va ser el dia de la cavalcata de reis.Va tornar trucar a la policia i els hi va explicar qui era i va dir les proves i si si era la nostra tia. Li van dir on vivia i si si la van agafar , després la mare ens ho va explicar i tots vam quedar tristos. Peró el final vam tornar a celebrar el Nadal amb més felicitat.

Tots vam anar a la presó i li van dir:
-No ens pensàvem que puguessis ser tu...

I ella no va dir res. Tots marxàrem cap a casa contents perquè quan tornarem a celebrar el Nadal diguerem tots junts:
-Ara sí que hi ha regals !!!!

I tots van riure molt mentre obrirem el regals.

                                                                                                         ALBA CASAS