Capítol 2. Per molts anys

Fa 20 anys un grup de persones d'Arenys de Mar va tenir la idea d'organitzar concerts pel poble i cursos d' adults per anar-hi incorporant també alumnes petits. Com que la idea tirava endavant aviat es varen necessitar més professors. Al començar el curs 1986/87, les persones que formàvem ja part d'aquest grup ens vàrem plantejar de buscar una estructura a l'escola de música. Què volia dir això? doncs que els professors que en forméssim part no anéssim a donar cadascú la seva classe particular sinó que fos un treball de conjunt, tenint clar quins objectius volíem assolir entre tots. Per aconseguir això calia organitzar-nos.
Cada etapa és diferent i té les seves coses. Recordo la il·lusió que hi posàvem a l'hora d'anar a parlar amb les escoles de música d'arreu del país preguntant i assessorant-nos de com podíem començar seriosament el que seria l'Escola de Música d'Arenys. I recordo especialment una reunió en el local de Can Juncosa (on hi he passat els constipats més forts de la meva vida) en la qual, entre d'altres, hi era present en Joan Casals, director aleshores del Conservatori de Montserrat, i el batlle del poble, Ignasi Moreno. En Joan ens va dir: "el primer que heu d'aconseguir és un local amb condicions". Bé, això ja sabeu que ha trigat una mica, però finalment s'ha aconseguit. Després, al juny del 1990 amb l'autorització de l'escola pel Departament de la Generalitat, vàrem ser ja una realitat.
Des de llavors fins ara podem felicitar-nos del camí que s'ha fet i d'on s'ha arribat al cap de 20 anys. És important començar projectes però encara ho és més saber-los mantenir. Això ha estat gràcies a l'esforç de moltes persones que han cregut en aquella idea inicial i que han recolzat sempre l'escola. A tots ells moltes gràcies i per molts 20 anys!

Teresa Feliu i Canaleta
Direcció des del curs 1986/87 fins el 1991/92
Arenys de Mar, 13 de març de 2004

Capítol 3. "Quins mèrits?"

El 20è aniversari de l'EMA és una bona ocasió per a parlar de mèrits. Em falta espai per a fer recompte de tots o fins i tot dels més importants. En senyalaré un parell dels més significatius.
Les fundadores, ex-professors i molts dels mestres actuals de l'EMA vàrem fer els estudis musicals a les dècades dels 70 i dels 80. En aquell moment en els conservatoris s'aprenia -amb més o menys fortuna- a tocar un instrument. Dins d'aquesta tradició, els nens i nenes que volien estudiar música, o bé rebien classes particulars d'un mestre de solfeig i d'instrument o bé assistien a un dels pocs conservatoris professionals o superiors que hi havia a Catalunya.
Com s'entén que una generació de joves músics sense coneixements de pedagogia musical sentís la necessitat de canviar el panorama musical i decidís que s'havia de renovar per la base? L'estímul d'aquest ideal artístic i social va provocar que molts de nosaltres haguem invertit una llarga restellera d'anys a formar-nos en aquesta vessant que no constava en els currículums dels estudis oficials. Aquest és el mèrit: no conformar-se a traspassar els coneixements adquirits sinó transformar-se per a poder-los traspassar d'una altra manera, per a poder comunicar la vivència de la música amb metodologies, finalitats i eines noves. En aquest sentit l'EMA és fruit de la voluntat, l'estudi, la il·lusió, la dedicació i la creativitat d'uns mestres que han contribuït a capgirar el panorama musical del país.
L'altre mèrit el podríem anomenar "l'art del malabarisme o com satisfer tothom". L'Escola de música ha fet mans i mànegues per a que tothom pugui aprendre música a la seva mida; per a donar una formació bàsica que complementa i en molts casos supleix el que s'hauria d'aprendre a l'escola de primària i alhora tibar i aconseguir que aquells alumnes amb prou capacitat i ganes puguin accedir als darrers cursos del nivell mitjà i al superior. Tota una lliçó de generositat i de professionalitat.

Margarida Barbal