 |
|
|
|
L'ART HOSPITAL L'art d'arrossegament fou, a Lloret, des del temps més remot, una institució d'un alt contingut social i benèfic. Va ajudar al sosteniment de centenars de famílies, durant centenars d'anys. En cap altra platja catalana aquest ormeig no va prendre tanta volada. Algun dia, a Lloret, van arribar a córrer set arts a l'hora. L'art és un model de comunitats humanes i catalanes com és, per exemple, la Sardana. Les regles, mai no escrites, que regien l'art, eran d'una liberalitat absoluta. Per aquella pesca no hi havia temporada de veda, ni varietat de cóp. Podia córrer on la netedad del fons marí ho permetés. Cada art dia pescar on arribés primer, sense que a ningú li fos permès legalment d'intentar la preferència. Tant en el caro que calava la xarxa, com entre la gent que la tirava des de terra, podia enrolar-s'hi tothom. Per als qui preferien embarcar-se, n'hi havia prou en "marcar es banc", és a dir, en deixar els esclops o una branca d'alzina en el banc del llagut, com a penyora. A tirar l'art hi podien anar tots, en nombre il·limitat, homes i dones, terraçans i gent d'ofici, veïns i forasters. A ningú li demanaven d'on venia. Si agafaven peix, la part del vell era igual que la del menut, la part de l'home igual que la de la dona. El bol començava quan, a quarts de tres de la matinada, el sereno anava a despertar el patró. El patró anava "a veure el temps". Entre altres signes, sabia que faria bo quan l'olor de pa tou, tot just sortit del forn, a les fleques, perfumava l'aire; igual com sabia que el vent vindria de garbí, quan sentia el "corn de Blanes" (sirena d'una fàbrica), o el xiulet llunyedà del tren. Si el temps era bo per calar, el patró enviava algú "a picar la gent". I la gent, amb els esclops i el sac a coll, tira cap a la platja assenyalada, mentre des del llagut, ja en mar, "escandiaven es corrent". Si el bol era a Canyelles, hi havien d'anar a peu, amb un fanalet a la mà. Mentre la gent esperaven que calessin l'art, encenien un foc com un infern a la platja. Molts cops calaren, junts, a Canyelles, tres arts al mateix temps. Les dues cames de l'ormeig ja eren a terra. A la "cama de popa" s'hi agafaven els vells i les dones, mentre, aferrats a la "cama de dins", la gent jove i vigorosa tiraven amb força i depressa per "drissar l'art" (adreçar-lo, posar-lo paral·lel a la platja). Per descriure les escenes que venies després -la tirada, l'aparició de la corona al vall de la mar, l'alegria de tots si era plena, el furt de peix, tradicional i inevitable...- caldria tenir a l'hora la ploma de Ruyra i l'experiència d'en Quimet Lleva, que a catorze anys ja dirigia un art. El sol ja era alt. Amb bona sort, la gent tornava, saltant, a casa, amb vuit rals a la butxaca i una ambosta d'argent viu. De seguida entraven en funcions els eixugadors de vall, o sigui els homes que dixaven l'ormeig i tots els arreus ben amanits, a punt d'anar a bol altra vegada. Amb els pagells, calamars i un gall de mar, separats a posta de la pesquera, un dels eixugadors cuinava, a la platja mateix, per a ell i els seus companys i per a tots els qui en volien, un arrós olímpic. Un "arrós de l'art" a Canyelles, era un menjar dels déus, que un no oblidava mai més. Esteve Fàbregas i Barri (del calendari de Lloret de Mar 1980) NOTA Aprofitant la tirada a l'art i tornant a reviure aquesta entranyable pesca tant arrelada al nostre poble i als nostres costums volem rendir homenatge de recordança i agraïment a totes aquelles persones, gen de mar i els que no ho eren tant, que en uns temps més aviat difícils per la manca de recursos a la nostra vila, van aconseguir suportant vents, pluges i totes les inclemències imaginables, el poguer portar a casa aquell grapat de peix i aquelles poques pessetes (quan tocaven), que quasi segur eren un dels més ferms mitjans de vida d'aquells temps. Per això creiem que tot i que avui disfrutem d'uns altres mitjans més variats i remunerables, no podem oblidar ni per un moment aquestes persones i costums que han marcat i marcaran una manera d'ésser tan arraigada entre nosaltres. "... Perqué encara portem el séc de sa cingla marca a l'esquena." Associació XINO-XANO |