Altres exalumnes:
Marta Basurte

RECORD D'UNA ENTREMALIADURA

Us explicaré una anècdota que va passar quan feia primer d’EGB. Era al migdia i jo em quedava a dinar bastant sovint a l’escola. Quan acabem les classes (a dos quarts d’una), anavem tots junts cap a les Escolàpies a dinar, l’apat durava aproximadament mitja hora i cap a les dues de la tarda (entre baixar i tornar a l’escola), teniem els patis de l’escola per a jugar o bé una aula d’estudi per a fer deures. Ens cuidava una noia fins a les tres que començavem les classes i, naturalment, algun dia havia de passar quelcom.

Recordo una vegada que jo vaig decidir d’anar a jugar a futbol al "poli"; però és clar, encara feia primer d’EGB i estava jugant amb nois que tenien 8 anys més que jo (ells feien vuitè d’EGB). Podreu entendre que no tocava cap pilota i, per tant, em distreia amb altes colles jugant a fora la pista de futbol.

El cas és que un dia jugant vam acabar enfadats (coses que passen quan un és petit), jo estava convençut que tenia la rao. El fet és que va venir la noia que ens vigilava i va fer-me fora del pati, va tancar la porta i jo em vaig quedar a fora sense poder jugar.

Recordo que estava molt enfadat perquè estava convençut que no era el culpable d’aquella situació. Inconscientment, vaig agafar sorra del terra del "poli" i sense pensar el que feia i per entretenir-me jugant, la vaig anar posant al forat del pany de la porta que s’omplia de granets de sorra. Al cap d’una estona, ja estava cansat d’esperar a que obrissin la porta i me’n vaig anar cap a l’aula d’estudi a fer un dibuix (no tenia deures).

Quan van ser les tres me’n vaig anar cap a la classe. Al cap d’un quart d’haver començat em van venir a buscar i jo no sabia perquè; llavors quan em van preguntar què havia fet a la porta del "poli" i vaig pensar en la sorra del pany. Em volia fer petit, minúscul en aquell moment, perquè llavors vaig comprendre que havia fet una trapelleria.

Els meus companys del migdia van haver de sortir saltant per la porta del darrera del col·legi perquè no es podia posar la clau al pany, i per tant no es podia obrir la porta. No us explicaré el càstig que em vaig merèixer pel que vaig fer; però us diré que allò em va servir per saber que m’estava fent gran i per tant a mesura que et vas fent gran has de ser més responsable; que potser aquell dia enfadant-me amb els meus companys (segurament no era res important), es va haver de canviar el pany de la porta del pati. Creieu-me, ni se us ocudeixi.

Antoni Sintas