El dissabte el vaig dedicar a fer turisme familiar pel país. Vàrem organitzar una sortida a Girona. La cosa va resultar fantàstica. Girona estava guarnida de primavera. La ciutat dels quatre rius, la Girona immortal, feia una flaire que enamorava. Això: Girona m'enamora. I, és clar, com que és temps d'eleccions, doncs, tots els candidats a l'alcaldia gironina feien tombs saludant a tothom pels patis revestits de roses, clavells i gladiols. La campanya electoral a arreu és igual.

Després, a l'hora de dinar, ens reuníem uns quants Rieres -el meu segon cognom, el que li dec a ma mare- i vam menjar a tutti pleni, com cardenals (la gola eclesiàstica és la més sàvia de totes i, segurament, la menys pecaminosa). Mireu si hi havien Rieres que fins hi tot a la reunió gastronòmica va venir l'heureu Riera i el vam rebre, és clar, cantant-li el seu himne.

De què es va parlar en aquests àpat? Doncs, sí senyor! Ho heu endevinat. De les eleccions i de les seves conseqüències. Tothom hi dèia la seva. Majoritàriament hi havia la convicció de què canviaran coses, canviaran Ajuntaments. Quan em va tocar parlar a mi no sabia massa bé que dir. A Arenys de Mar, el meu municipi estimat, doncs no sé que passarà.... perquè el poble és de dretes però resulta que manen les esquerres fent un política de centre -ves quin trencaclosques-, vaig sentenciar. I és possible que tot continui igual, o potser no, i que tot vagi per altres camins, avui insospitats, vaig rematar. I és que tothom és igual, poc més poc menys, però quina gent la gent d'Arenys, que deia el Pare Venanci, el frare arenyenc que feia missions a l'Amazona, que per cert aquests dies celebrem el centenari del seu naixement. Pau i bé.

De fosc, negre nit, tornava a Arenys i el poble estava en calma, quiet. Senzillament, dormia. Tot era al seu lloc i tothom estava guardat. Les pancartes i banderoles voleiàven empeses per un vent petit, prim. Els populars ja havien penjat les seves. La Maria Rosa, la cap de llista del PP, fa goig de veritat, vaig pensar. No sé si aquesta noia és bona política o no. El que sí que sé és que el seu partit i el seu líder no els puc veure ni amb pintura. Però ella és fotogènica, i davant d'això em trec el barret. Barretada, doncs! Decideixo d'anar a tocar ratlla i just quan el campanar ens deia que eren les tres de la matinada m'abandonava dolçament a la nit.