Més que un sopar amb els candidats a l'alcaldia d'Arenys de Munt, ha estat un debat. Un autèntic debat. Els cinc caps de llista asseguts en una mateixa taula. Això sol ja és tot un èxit. Per primera vegada aconseguim reunir tots aquests prohoms de la política arenyenca.

A les 9 del vespre som al Restaurant L'Era d'Arenys de Munt. L'àpat ha resultat genial i sorprenent. Veritablement aquesta taula s'ha convertit en un tres i no res en la taula de l'abundància. No hi cap ni un plat més. Cargols, bunyols, croquetes, pernil de porc i d'ànec, salmó marinat i d'altres subtileses, totes exquisides. N'hi ha per un regiment, per donar i per vendre. I el vi va a raig fet. Mai ningú no té la copa buida. I, és clar, en aquestes condicions tothom s'envalentona. Ben aviat, els candidats comencen a tirar-se floretes l'un a l'altre i, de tant en tant, aquestes floretes es transformen en rocs i a qui toquen fan mal. Sort que mai dels mais no s'han tirat els plats pel cap (vull dir de manera literal). Durant tot el sopar es diuen moltes veritats i alguna mentida. Es fa demagògia i alguna marrada lingüística. En més d'un moment algú amaga el cap sota l'ala i la cua entre les cames.

Però es parla, es parla molt i això és important. Aquest és el tracte. No sé si hem arreglat el poble, quines pretensions! Deixeu-nos-les tenir, que ens fan feliços. I si no ho hem aconseguit almenys ho haurem intentat. Quan la discussió està del tot encesa ens arriba el segon plat, el plat fort.

Un suquet de peix en cassola, amb aquell punt final de la picada - aquest toc tant genuí de la cuina catalana - que fa tombar d'esquena. El cuiner de l'Era, el meu amic Ricard Molet i Pórtolas s'hi ha aplicat d'allò més. Al suquet hi trobes de tot: rap, turbó, gambes, calamars, musclos, patates, ceba... i la feina del guisat s'ha enllestit amb una picada esplèndida feta amb ametlles, all, julivert i un dineret de safrà. Molt i molt bé i molt i molt bo. La taula acull la cassola amb un aplaudiment espontani.

Fets tots els elogis del plat hem volgut escoltar la veu del candidat popular. Un jove advocat que viu a St. Vicenç i treballa a Barcelona, que ha aterrat a Arenys de Munt i obeeix les consignes del partit. Se'l veu bona persona però, és clar va un bon xic despistat. Es nota d'una hora lluny que Arenys de Munt no és ca seva. Tothom li pronostica que en aquestes eleccions no sortiria pas elegit i jo coincideixo plenament en aquesta opinió.
A mig suquet comença a ploure, fins i tot cau algun llamp acompanyat evidentment del seu tro. Hi ha, doncs, tempesta meteorològica al carrer i al menjador hi ha tempesta política. I aquest paral·lelisme ens fa preguntar: pocs i mal avinguts? No, no, senzillament és que les coses s'han de precisar molt, s'han de buscar els matisos i sempre i a tothora cal posar els punts sobre les "is". I és que els candidats d'Arenys de Munt filen molt prim.
De postres ens han servit unes copes de gelat monumentals. L'Andreu Majó, actual alcalde, porta la veu cantant i ens explica les relacions amb Arenys de Mar. No sempre han estat fàcils del tot. La piscina, la deixalleria i la resta de coses que s'han de mancomunar, són problemes que cal discutir amb els polítics de l'Arenys veí a fons. Els polítics - tots - no estan gens disposats a perdre ni un sol pam de poder. Sempre escombren cap a casa. Just en aquests moments m'ha semblat adequat i oportú de proposar un brindis pels dos Arenys, el de Mar i el de Munt. I tots, sense cap excepció, amb la copa de xampany alçada hem libat pel futur dels nostres dos pobles agermanats.

La pluja continua i la tertúlia també. El personal no té son. Doncs, vinga, cafès i tallats i alguna copa també ha caigut. És a les tantes de la nit quan surten les millors idees. Que si hem de fer de la Riera una zona de vianants. Que si farem un mur a l'alçada de Can Jalpí per crear una frontera amb els arenyencs de vora mar i fer-los-hi pagar un peatge si volen entrar al territori de dalt. Que tomba i que gira i que aquí caic i aquí m'aixeco. La conversa cada vegada es fa més amical i menys transcendent, deriva cap a l'anècdota. Segurament esperarem que deixi de ploure. Però el cel no en té prou i continua plorant.

Diem adéu a la Núria, la nostra particular cambrera. Quina mossa tan sana, bonica i eficaç! A tota la gent de l'Era, i a l'hora, els felicitem pel sopar magnífic que ens han servit. Si senyor! Sortim del restaurant corrents, la pluja ho exigeix. Tothom busca l'aixopluc del cotxe. Tothom té pressa - ja han tocat les petites. Tothom es retira a dormir. Tothom menys les granotes de la bassa, que canten més fort i més contentes que mai. És ben veritat allò que "mai no plou a gust de tothom". Veurem com plourà el proper dia 25 i veurem a qui deixarà content i a qui trist aquesta pluja de vots. Croa, croa, croa....continuen els amfibis.