Més
que un sopar amb els candidats a l'alcaldia d'Arenys de Munt,
ha estat un debat. Un autèntic debat. Els cinc caps
de llista asseguts en una mateixa taula. Això sol ja
és tot un èxit. Per primera vegada aconseguim
reunir tots aquests prohoms de la política arenyenca.
A
les 9 del vespre som al Restaurant L'Era d'Arenys de Munt.
L'àpat ha resultat genial i sorprenent. Veritablement
aquesta taula s'ha convertit en un tres i no res en la taula
de l'abundància. No hi cap ni un plat més. Cargols,
bunyols, croquetes, pernil de porc i d'ànec, salmó
marinat i d'altres subtileses, totes exquisides. N'hi ha per
un regiment, per donar i per vendre. I el vi va a raig fet.
Mai ningú no té la copa buida. I, és
clar, en aquestes condicions tothom s'envalentona. Ben aviat,
els candidats comencen a tirar-se floretes l'un a l'altre
i, de tant en tant, aquestes floretes es transformen en rocs
i a qui toquen fan mal. Sort que mai dels mais no s'han tirat
els plats pel cap (vull dir de manera literal). Durant tot
el sopar es diuen moltes veritats i alguna mentida. Es fa
demagògia i alguna marrada lingüística.
En més d'un moment algú amaga el cap sota l'ala
i la cua entre les cames.
Però
es parla, es parla molt i això és important.
Aquest és el tracte. No sé si hem arreglat el
poble, quines pretensions! Deixeu-nos-les tenir, que ens fan
feliços. I si no ho hem aconseguit almenys ho haurem
intentat. Quan la discussió està del tot encesa
ens arriba el segon plat, el plat fort.
Un
suquet de peix en cassola, amb aquell punt final de la picada
- aquest toc tant genuí de la cuina catalana - que
fa tombar d'esquena. El cuiner de l'Era, el meu amic Ricard
Molet i Pórtolas s'hi ha aplicat d'allò més.
Al suquet hi trobes de tot: rap, turbó, gambes, calamars,
musclos, patates, ceba... i la feina del guisat s'ha enllestit
amb una picada esplèndida feta amb ametlles, all, julivert
i un dineret de safrà. Molt i molt bé i molt
i molt bo. La taula acull la cassola amb un aplaudiment espontani.
Fets
tots els elogis del plat hem volgut escoltar la veu del candidat
popular. Un jove advocat que viu a St. Vicenç i treballa
a Barcelona, que ha aterrat a Arenys de Munt i obeeix les
consignes del partit. Se'l veu bona persona però, és
clar va un bon xic despistat. Es nota d'una hora lluny que
Arenys de Munt no és ca seva. Tothom li pronostica
que en aquestes eleccions no sortiria pas elegit i jo coincideixo
plenament en aquesta opinió.
A mig suquet comença a ploure, fins i tot cau algun
llamp acompanyat evidentment del seu tro. Hi ha, doncs, tempesta
meteorològica al carrer i al menjador hi ha tempesta
política. I aquest paral·lelisme ens fa preguntar:
pocs i mal avinguts? No, no, senzillament és que les
coses s'han de precisar molt, s'han de buscar els matisos
i sempre i a tothora cal posar els punts sobre les "is".
I és que els candidats d'Arenys de Munt filen molt
prim.
De postres ens han servit unes copes de gelat monumentals.
L'Andreu Majó, actual alcalde, porta la veu cantant
i ens explica les relacions amb Arenys de Mar. No sempre han
estat fàcils del tot. La piscina, la deixalleria i
la resta de coses que s'han de mancomunar, són problemes
que cal discutir amb els polítics de l'Arenys veí
a fons. Els polítics - tots - no estan gens disposats
a perdre ni un sol pam de poder. Sempre escombren cap a casa.
Just en aquests moments m'ha semblat adequat i oportú
de proposar un brindis pels dos Arenys, el de Mar i el de
Munt. I tots, sense cap excepció, amb la copa de xampany
alçada hem libat pel futur dels nostres dos pobles
agermanats.
La
pluja continua i la tertúlia també. El personal
no té son. Doncs, vinga, cafès i tallats i alguna
copa també ha caigut. És a les tantes de la
nit quan surten les millors idees. Que si hem de fer de la
Riera una zona de vianants. Que si farem un mur a l'alçada
de Can Jalpí per crear una frontera amb els arenyencs
de vora mar i fer-los-hi pagar un peatge si volen entrar al
territori de dalt. Que tomba i que gira i que aquí
caic i aquí m'aixeco. La conversa cada vegada es fa
més amical i menys transcendent, deriva cap a l'anècdota.
Segurament esperarem que deixi de ploure. Però el cel
no en té prou i continua plorant.
Diem
adéu a la Núria, la nostra particular cambrera.
Quina mossa tan sana, bonica i eficaç! A tota la gent
de l'Era, i a l'hora, els felicitem pel sopar magnífic
que ens han servit. Si senyor! Sortim del restaurant corrents,
la pluja ho exigeix. Tothom busca l'aixopluc del cotxe. Tothom
té pressa - ja han tocat les petites. Tothom es retira
a dormir. Tothom menys les granotes de la bassa, que canten
més fort i més contentes que mai. És
ben veritat allò que "mai no plou a gust de tothom".
Veurem com plourà el proper dia 25 i veurem a qui deixarà
content i a qui trist aquesta pluja de vots. Croa, croa, croa....continuen
els amfibis.
|